UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 18 d’abril de 2020

Rauxa

Deu ser que el veritable amor
només admet el temps verbal
del futur condicionat.
Fins i tot les fulles de pi
moren, i s’assequen els rius,
sentim el que no hem viscut.
Ni la ira horrible dels déus
s’eternitza més que un llampuc.

L’amor és com la pols i el llot
i les crostes de terra seca
que ha empedreït l’hivern ventós,
on s’estanca l’aigua salvatge.

Avui, com que no sents dolor
i et veus les ales generoses,
prometràs un amor per sempre.
Demà, però, ¿qui en sap del cos
i de la ment la rauxa estulta?

BORRELL FIGUERA, Josep
dins Desmesura d'amor 

Pagès editors, 2020

Tots els amors són el gran amor, "promet i promet tant cada represa" deia Joan Oliver. Es troben en el futur condicional, no en el present, o alhora potser en el present, però no més enllà. La rauxa és el primer que es perd, que no dura, poc més que un llamp. És estulta, perquè només poden ser feliços els idiotes.  Els arbres de fulla perenne també moren, i els rius s'assequen, l'amor queda en un estancament  "de l'aigua salvatge". 

Però alguna cosa queda... i torna a vegades, per sort. Sempre recordo la meva professora de poesia anglesa afirmant que "love lasts forever". Hi vull creure.

Cap comentari: