Que ens envoltin els peus els colors més bells

Jordi Dorca em va comentar que en aquest recull de poemes entrelligats de "Quatre veus", de fet és com si les seves autores fossin com D'Artagnan i els tres mosqueters, Carme Rosanas (La Col·leccionista) amb Montse Marcer (Galionar), Dora català (Novesflors) i Marta Sempere (Fanal blau). Quatre apartats corresponents a les quatre estacions, a les quatre poetes.

Totes quatre tenen un bon nivell, cap d'elles desentona, però si hagués de descriure-les per separat, diria que la Montse sol ser la més extensa (seria l'hivern), Dora em sembla la més intuïtiva (la primavera), la Marta és de les més breus (l'estiu), i la Carme té una mica de totes (la tardor). De fet la Carme ja diu:" Ha estat la primera tardor que volia ser estiu./ I la primera tardor que jo vull ser tardor" (178).

Cada estació es reflecteix en l'aparença formal dels poemes des del primer cop d'ull, t'hi sents a dins, de l'època de l'any.

De la Montse destaco el poema de primavera que conté el text de la contracoberta: "vam obrir el flascó dels versos/ i ens en vam beure el perfum" (71). Una sinestèsia que es relacionaria amb la idea de com els poemes no poden ser llegits en grans tongades, perquè, com els perfums, quan n'has olorat tres de seguits ja no perceps l'olor de cap.

De la Dora:"que beguen els llavis aigua dels meus ulls/ que sense dir diguen les meues paraules" (69), tota una idea clàssica dins la poesia, de com ella parla a través del silenci, de com es pot besar amb els ulls. També "Oh nit amada, recer dels meus temors/ dels meus amors reflex" (122). La nit, com el subconscient, com la poesia, encabeix tots els nostres amors, sobretot els frustrats.

De la Marta, "La poesia pot escriure's a la sorra del buit desèrtic/ i sobreviure a les absències. Ungüent  per a les nafres./ Esperó per a guarir-les" (76). De com la poesia és la millor teràpia, de com ens redimeix, de com permet de continuar estimant.

Finalment, de la Carme, "Tinc una rosa empeltada d'amor/ que em pot punxar els dits" (65): el dolor d'estimar, a través de la rosa que se sol identificar amb la poesia. "Que ens envoltin els peus els colors més bells" (148), és un vers de tardor. Els peus, allò més terrenal, envoltat de la bellesa de les fulles caigudes que els permet d'elevar-se, una mica com aquella rajola de Gaudí que trobem al Passeig de Gràcia de Barcelona, un disseny bellíssim per allò que només ha de ser trepitjat. M'agraden molt, també de la tardor, els versos "Recollint el fruit de totes les veremes/ salvant les restes de tants naufragis", així com "I el torbament es mescla amb el benestar" (165). Vivim per escriure, escribim per entendre el que vivim. Aquest torbament em recorda el desassossec de Pessoa, que al capdavall és felicitat, com pot ser-ho a vegades la pluja.

Tota aquesta meravella de poemes, amb algunes aquarel·les de la Carme, fan d'aquest llibre una joia per llegir i rellegir. El fet que els poemes es trobin entrellaçats, o que parlin del mateix tema, fa que, tot i tractar-se de poesia, costi de deixar de llegir.

Quatre veus Que ens envoltin els peus els colors més bells. Tres Cantos: Edición Punto Didot 2017