UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 28 de juny de 2015

El rastre blau de les formigues

de Ponç Pons

[pàgines 100-109]

El món és ple de poetes no gaire coneguts que, a part de sentir-se bons, menysvalorats, incompresos, han escrit poemes que estan bé.

Provar de veure les coses des del costat positiu és de savis. Hi ha més bones obres que dolentes.

La realitat no sempre és màgica, però la màgia és real.

L'art val per mil mentides.

A través d'un atles romput que hi havia dalt les golfes, quan era al·lot vaig viatjar amb la imaginació per tot el món. Encara visc dels records d'aquell fantàstic viatge.

La infantesa és la font de tota saviesa en l'edat adulta.

Les gallines fan ous. Els poetes fan versos. Entre els poetes, també hi ha qualque gall de baralla.

Les cabres també fan cagallons com els poetes versos.

L'estil d'escriure sense estil.

Una mica és com escriu Ponç Pons, molt intel·ligible, directe.

Dejunar les frases perquè austeres, netes, depurades, tenguin la forma i l'essència de la veritat.

Cercar l'essència, la síntesi en un poema, despullar-lo del sobrer, és bo.

Giono deia que era un home de bé per egoisme, perquè així dormia millor.

Només els psicòpates no se senten culpables quan fan mal.

La poesia és un misto encès en la nit. Déu, un placebo.

Més aviat la religió cristiana, és un placebo.

Saps el final, però no com arribar-hi i, així i tot, de vegades és més difícil trobar el títol que escriure l'obra.

La poesia és breu, però a vegades cal tota una vida per trobar un vers o un títol.

No escriu perquè sigui feliç, és feliç perquè escriu.

Per a un artista no hi ha més felicitat que la de l'art. Fins i tot més que la felicitat mateixa.

La idea poètica cerca la forma que més li escau. La mètrica exigeix domini, però dóna seguretat. S'ha de ser molt bo per emprar bé el vers lliure.

Ponç Pons n'és un exemple, de vers lliure, en prosa, que funciona esplèndidament.

L'home és un llop per a l'home i un xacal per a la dona.

El que deia Hobbes és veritat, el que diu Pons també.

Poesia: fer que l'entendre emocioni i que l'emoció faci entendre.

El que entra pels ulls de la lucidesa connecta amb el cor de les emocions, i a l'inrevés.

Imaginar-se què hauria passat si Joyce hagués escrit en català, Villalonga en francès i Blai Bonet en anglès.

Blai Bonet és un anticànon a Catalunya. Joyce també ho seria.

És possible que un dels bens més escassos i preuats del futur sigui el silenci.

Ni a les biblioteques hi ha silenci actualment, els fils musicals ho omplen tot.

Molta gent intel·ligent, però poques persones sàvies.

Hi ha coses que no passen per l'enteniment. Hi ha una saviesa més enllà d'entendre, que és d'on ve la paraula intel·ligència.

La memòria fa trampes.

Nosaltres ens fem trampes al solitari amb el nostre passat idealitzat, també.

2 comentaris:

Gemma Sara ha dit...

Déu i la religió cristiana són placebos, i tant, jo en dic un autoengany però placebo està ben vist... Paraules sàvies (i intel.ligents).

Helena Bonals ha dit...

Gemma,
jo també he trobat molt bona aquesta imatge del placebo!