Sempre el vidre,
sóc arena i foc, i
també
la causticitat de
la química,
sempre el vidre,
translúcid,
lleuger, aigua clara.
Pretor, ert,
impertèrrit,
Guardià de
l’alteritat;
Escata i ganya,
aire i llum,
llavis en la
fredor convexa
de la peixera
impossible,
frontera
d’instants trencats.
Sempre el vidre,
alba pedra en la
platja del foc,
vertical infinita,
sempre el vidre,
mirall especular,
miraculós miratge;
la raó trontolla
assajant de ser,
conformant horitzons
per a aquest
devessall de paraules
que es devoren
insensibles,
fred espectre d’un
pronom
que s’expandeix en
bucles de follia.
Sempre el vidre,
palplantat entre
les molècules del vidre.
A mil graus de
temperatura.
MOMPÓ, Francesc.
Dins Uendos, greixets i maremortes
Un poema pot
semblar obscur, però al capdavall és “translúcid, lleuger, aigua clara”, un cop
interpretat. És “arena i foc”, els components amb els quals es fa, metàfora de
la materialitat i la passió amb què és fet. “Pretor, ert, impertèrrit, per la
rigidesa que el caracteritza, la de la mètrica a vegades. “Guardià de
l’alteritat”, perquè amaga la poesia en majúscules. “Escata i ganya, aire i
llum”, forma i contingut. “llavis en la fredor convexa de la peixera
impossible”, una imatge que juga amb el vidre d’una peixera i l’impossible que
és de fer una peixera amb paraules. “Frontera d’instants trencats”, tots els
instants efímers que hi ha al darrere d’un poema. “alba pedra en la platja del
foc”, el vidre com a pedra abstracta que sembla que neixi com l’alba amb el foc
del sol. “mirall especular, miraculós miratge”, el poema és com una imatge deformada,
com un miratge que no es pot creure tot i que és miraculós. “la raó trontolla”
sempre en un poema, “devessall de paraules que es devoren insensibles”, en el
provar de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. “fred espectre d’un
pronom/ que s’expandeix en bucles de follia”, un poema és com un pronom,
representa una idea poètica amb imatges, que solen provenir del subconscient.
“A mil graus de temperatura”, com es fa un poema, la passió que hi ha al
darrere sempre. Un poema a mil graus de temperatura, aquest, que no té pèrdua.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada