UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 13 de juny de 2013

Vidre


Sempre el vidre,
sóc arena i foc, i també
la causticitat de la química,
sempre el vidre,
translúcid, lleuger, aigua clara.
Pretor, ert, impertèrrit,
Guardià de l’alteritat;
Escata i ganya, aire i llum,
llavis en la fredor convexa
de la peixera impossible,
frontera d’instants trencats.
Sempre el vidre,
alba pedra en la platja del foc,
vertical infinita,
sempre el vidre,
mirall especular, miraculós miratge;
la raó trontolla
assajant de ser, conformant horitzons
per a aquest devessall de paraules
que es devoren insensibles,
fred espectre d’un pronom
que s’expandeix en bucles de follia.
Sempre el vidre,
palplantat entre les molècules del vidre.

A mil graus de temperatura.

MOMPÓ, Francesc. Dins Uendos, greixets i maremortes


Un poema pot semblar obscur, però al capdavall és “translúcid, lleuger, aigua clara”, un cop interpretat. És “arena i foc”, els components amb els quals es fa, metàfora de la materialitat i la passió amb què és fet. “Pretor, ert, impertèrrit, per la rigidesa que el caracteritza, la de la mètrica a vegades. “Guardià de l’alteritat”, perquè amaga la poesia en majúscules. “Escata i ganya, aire i llum”, forma i contingut. “llavis en la fredor convexa de la peixera impossible”, una imatge que juga amb el vidre d’una peixera i l’impossible que és de fer una peixera amb paraules. “Frontera d’instants trencats”, tots els instants efímers que hi ha al darrere d’un poema. “alba pedra en la platja del foc”, el vidre com a pedra abstracta que sembla que neixi com l’alba amb el foc del sol. “mirall especular, miraculós miratge”, el poema és com una imatge deformada, com un miratge que no es pot creure tot i que és miraculós. “la raó trontolla” sempre en un poema, “devessall de paraules que es devoren insensibles”, en el provar de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. “fred espectre d’un pronom/ que s’expandeix en bucles de follia”, un poema és com un pronom, representa una idea poètica amb imatges, que solen provenir del subconscient. “A mil graus de temperatura”, com es fa un poema, la passió que hi ha al darrere sempre. Un poema a mil graus de temperatura, aquest, que no té pèrdua.