UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 27 de gener del 2013

D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

PORCAR, Josep. Fragment de Poeta i mussol, piulades al vol. Dins Salms. Blog de Josep Porcar


La carícia que més desitgem, que ens fa tremolar, és la que no ens toca, paradoxalment. És la més sublim, fràgil de totes. La carícia sempre és superficial, però pot ser senyal de profunditat alhora. 



19 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Em toquen les paraules de Josep Porcar i les teves... i jo diria més encara, aniria una mica més lluny que tu:

Si la carícia no és, també, senyal de profunditat, malgrat ser superficial i a flor de pell... no és carícia.

Helena Bonals ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, Carme, de fet és el que volia dir amb "pot".

artur ha dit...

Ho trobo molt sensual ...com una cosa tant petita fa sentir tant...

Helena Bonals ha dit...

Artur,
tan sensual com això?:

VIII

Que furioses
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d’una carícia!

[1936]
Carles Riba. Del joc i del foc

Joana ha dit...

Temem d'emoció sols en desitjar-la!!!

Joana ha dit...

ai volia tremem

Helena Bonals ha dit...

Molt maco Joana, l'emoció sempre ho és.

artur ha dit...

L'amor no té límits, fronteres ni gàbies.... ni suficients paraules per explicar-lo !
Ets una mestra trobant els textos adeqüats .... M'encanta !

Glo.Bos.blog ha dit...

Tan poques paraules, tan ben dites.
I tan ben explicades.

Sílvia ha dit...

La idea és profunda, però jo la carícia la vull sentir sinó corre el perill que l'idealitzi i quan la senti no noti res.

Helena Bonals ha dit...

Em sobta el teu comentari, Sílvia, no hi havia pensat.

Unknown ha dit...

Gràcies, Helena. Com sempre, una visió enfocada de la imatge poètica. :)

Sílvia, jo també prefereixo que em toquen, però a vegades... ;)

Helena Bonals ha dit...

Josep,
estic d'acord amb tu també. A vegades val més la pena una carícia virtual que mil de reals.

GLÒRIA ha dit...

Helena,
Faig un vol pel teu blog i em costa marxar-ne.
Ah, la poesia...

Helena Bonals ha dit...

GLÒRIA,
moltes gràcies! La poesia es fa irresistible, oi?

cantireta ha dit...

Ais nenes... Carícies en la mà de Porcar, bellesa en aquest bloc, i entre tot la poesia, que ens fa més humanes. Me trec el barret i les ulleres, Helena!!

Helena Bonals ha dit...

Jo també em trec el barret (no duc ulleres) amb la teva poesia, cantireta. La majoria de les vegades no hi sóc a l'altura.

Unknown ha dit...

L'absència pot estremir-nos més que qualsevol sensació al tacte. Ara bé, absència de quelcom conegut i perdut o absència de quelcom desitjat però aliè a les nostres experiències passades? Hi ha molts tipus d'absència com també hi ha molts tipus de tremolor.

Helena Bonals ha dit...

Bona reflexió, Joan. Era un comentari que mancava, molt absent.