Els nostres cossos...
De seda s'han vestit
per despullar-se'n.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre, Sense mi, 2001, dins Imparables. Una antologia

Segur que aquest poema es pot interpretar de moltes maneres, però aquesta és la meva: la poesia es vesteix de seda, de versos, per ser entesa i despullada pel lector al seu torn. El poema, doncs, és sempre noble com aquest teixit, i cobreix el que diu el poeta d'encant i bellesa, com una làmpara cobreix la bombeta.

Ulls de pluja

An ammoniac flower in your button hole
Can Yücel (1926-1999)
(en versió a l'anglés de Ruth Cristie)

Aquest poema fou escrit per a desentranyar bandejar explicar el callament potser per a commemorar la caiguda a degotall del silenci i poder anunciar a la fi que els teus ulls són del color verd de les fulles de cep després de la pluja

BESSÓ, Pere, d' Aigües turques, 2010

Després de la pluja és el millor moment per fer una fotografia, perquè el verd és més nítid, la pluja s'ha emportat la pols. Si els ulls de l'altra persona són així és que la veu poètica hi troba la lucidesa, la bellesa metàforica de l'ambient, sobretot després del goteig del silenci anterior, la impotència per explicar-se.

La frase de dalt parlaria de la incorporietat d'una flor en el trau d'un botó, la immaterialitat de la lucidesa en un espai molt concret i petit, com el d'una gota de pluja, com un el d'uns ulls, com el dels signes de puntuació absents en el poema.

Té molta força aquest poema, que parla de la mateixa poesia com tants d'altres ho fan, amb un punt de vista personal.

Hi ha una veu més antiga que les paraules
esclatant als ulls, vessant aquest desig
al tacte de la pell, un riu de l’univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Font de vida que germina en l’instant
de l’abraçada o del somriure.
No sé de quin gest es va fer la dolçor,
però tots aprenem, un moment o un altre
que l’estima no deixa de trucar al cor.

ARNAU, Maria Carme Itinerari de tendresa

Més que amb les paraules, l'enamorament es manifesta als ulls, en el tacte, en definitiva, amb el cos. Enamorament que germina, és llavor de futur, de poesia, com una abraçada o somriure. Per altra banda, no sabem d'on surt la tendresa, però tots som conscients de la idea de l'amor dins nostre, encara que exteriorment, físicament ens falti a vegades. No hi ha cura per l'amor, que diu Leonard Cohen.

Per condició el silenci:
així la veu es multiplica
i creix la llum en ondes dilatades
fins al moll receptiu.
M'empasso volves laminades
pel frec de tantes hores
rodant a pes d'aram.

XIRINACS, Olga Óssa major

La poesia té com a condició l'espai en blanc, el misteri, el silenci. D'aquesta manera el que diu arriba més, i s'escampa la seva llum com ondes en l'aigua fins arribar al receptor. El poema que és com fet d'aram, coure forjat, o sigui d'un material noble. La veu poètica també és transformada per la pròpia poesia, pel rodar de l'obra. Sovint fins que no l'ha escrita no sap que pensava d'aquesta manera.

La combustió de la carn és lenta,
regalimen els greixos entre els dits,
i tanmateix la intensitat tan blanca
del dolor no mitiga el desencant,
aquesta alarma a la rel del crani
que ens avisava de l'enfonsament
i del nostre amor tan amarg i feble.

ALZAMORA, Sebastià, fragment dins La part visible

"La lenta però irreversible destrucció de l'amor", he llegit algun cop. El dolor de la sensualitat que es crema no fa ombra al desencant espiritual, "aquesta alarma a la rel del crani", allò que sabem amb una claredat brutal, que preconitza el que acabarà passant, i a la qual cosa no hem volgut fer cas.

Digues bon mico,
com serveixes millor el desig:
amb el pit rosegat de gelosia,
picant de mans dins les cambres del goig,
o amb els dallons pelats de tanta infàmia?

Respongué que de qualsevol manera,
el resultat ben poc diferiria,
atesa la rotunda incompatibilitat
que es dóna entre l'amor i la paciència.

ALZAMORA, Sebastià La part visible

Com "serveixes millor el desig": fent poesia motivat per la gelosia, pel goig més enllà del plaer, o com a resultat de la infàmia que sol ser la vida? Respon el mico -la part simbòlicament més animal de l'home- que amor i paciència són antagònics, si pots fer-ne poesia és que ja no estimes de manera vital, "real". La part visible del títol del poemari.

No busquen recer a les palpentes
els moments que hem viscut,
ni deixats amb cotó a les calaixeres
s’amaguen del pànic a l’oblit.
Tenen plat a taula,
somien desperts al nostre llit
i a la vora mateixa de les paraules
plàcidament enfilen el fil.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits(45)

No s’amaguen, no es volen oblidar “els moments que hem viscut”, ni es protegeixen de ser oblidats, es recorden amb claredat. Formen part de la seva quotidianetat i per tant dels seus poemes. “les paraules/ plàcidament enfilen el fil”: el teixit que és el text del poema, del qual el rerefons n’és la Poesia.