L'autor presenta una antologia de haikus de molts poetes, començant pel gran clàssic Matsuo Basho. Traduits sense la mètrica, però amb tot l'esperit. En comentarem uns quants.
"Cirerers a la nit:/quan més m'allunyo,/ més em tombo a mirar-los", fa pensar que com més t'allunyes de la primavera més hi vols tornar en l'inconscient.
"Amb pluja i boira/ no es veu el mont Fuji/ i és més bell", en què com més s'amaga la bellesa més captiva.
"Un dia/ sense dir ni un mot./ L'ombra d'una papallona". No dir res faria present el que és inefable.
"Com la cloïssa en dues valves/ em separo de tu/ a la tardor". Amb la tardor arriba la maduresa, el saber destriar el que val la pena del que no.
"De no ser-hi tu,/ massa gran seria/ el bosc". Sense l'amor el món seria una selva.
"Al que envelleix,/fins i tot els dies llargs/ l'entristeixen". Amb la decadència no serveix de res que la vida sigui llarga.
"Quina solitud!/ Després dels focs artificials,/ una estrella fugaç". Després de la felicitat sols resta la poesia, que la voldria retenir.
"Assenyalant amb el dit/ i de puntetes els nens/ admiren la lluna". Aixecar-se cap amunt és una forma de tenir la lluna.
"El cucut,/ la pàgina en blanc,/ la solitud". La buidor de la pàgina en blanc, amb un haiku com el cant d'un cucut al mig.
"El rossinyol torna/ i torna a dir-ho/ i no es cansa". Amb cada nou poema acostumes a dir sempre el mateix.
Els haikus, com les tankas, són la demostració més evident que "menys és més". Ni tan sols porten títol. N'hi ha que t'arriben com un llamp, el que hauria de ser sempre la poesia, res de poemes de més d'una pàgina, que no són més que prosa.
Entrades
