Fragments. Emily Dickinson

16. Qui no ha perdut mai, està poc preparat / Per trobar una Corona. (Poema 136, 1860.)

S'aprèn més dels errors que no dels èxits. Si tens massa èxit perds el talent. No se cerca, es troba, si és que n'ets digne.

27. Una paraula mor, un cop dita / Diuen alguns – / Jo dic que just comença a viure / Aquell dia. (Poema 278, 1862.)

Igual que l'amor, la poesia no mor mai.

40. Això era un Poeta – / És aquell que / Destil·la un sentit sorprenent / De Significats Ordinaris – (Poema 446, 1862.)

Agafar un tòpic i donar-li la volta, és el que fan els poetes. Posar dos contraris en connexió, com en un oxímoron, també.

46. Un Abisme – però Cel al damunt– / I Cel al costat, i Cel al voltant; / I tanmateix un Abisme – Amb Cel al damunt. (Poema 508, 1863.)

Una roca de duresa, un infern envoltat de vels de felicitat, de cel blau, és la vida.

98. Si puc evitar que un Cor es trenqui/ No viuré en va/ Si puc estalviar a una Vida el Patiment/ O apaivagar-ne el Dolor // (...) No viuré en va. (Poema 982, 1865)

El poeta escriu en la seva torre de vori per alliberar-se, però també per agombolar el seu lector.

112. Trobo l'èxtasi en el viure - la simple sensació de viure ja és prou felicitat. (Carta 342a, carta de T. W. Higginson parlant dels propòsits d'Emily Dickinson, 16 d'agost de 1870.)

La persona feliç viu, i la felicitat és la seva recompensa, deia un llibre d'autoajuda.

121. Que la Possessió més bella rau en el que menys es posseeix. (Carta 359, a Elizabeth Holland, primers de gener de 1871.)

L'absència és presència concentrada, he llegit, crec recordar, a la novel·la Oona i Salinger.

125. Només l'Amor pot ferir - Només l'Amor cura la Ferida (Carta 370, a Elizabeth Holland, cap a 1872)

"Love hurts, love scars, love wounds", diu la banda sonora de Wilt. Si estimes, pateixes. Si estimes, pots convertir-ho en poesia, deixant de patir.

143. Haver estat immortal transcendeix arribar a ser-ho. (Carta 441, a T. W. Higginson, juliol de 1875)

Haver estimat fins a la mort és superior a, més important que esdevenir un clàssic.

179. Un llibre és només un Retrat del Cor - cada Pàgina un Batec - (Carta 794, a Elizabeth Holland, després de Nadal de 1882.)

Es pot entrar en un llibre per qualsevol pàgina.

Aquest llibre breu és tot el que cal per conèixer aquesta poeta tan especial, que un moment donat es va tancar a casa, a la seva habitació, i no en va sortir més. Escriu amb una força que he provat de transmetre. Això en diu la Wikipedia: És considerada de manera gairebé universal com a una de les poetes nord-americanes més importants de tots els temps. Durant la seva vida no va arribar a publicar ni una dotzena dels seus gairebé 1800 poemes. La major part de les seves obres s'ocupen del seu amor cap a algú, un home o una dona, i amb qui no es podia casar. 

Haiku. La poesia de l'instant

Aquest llibre introdueix el món del haiku de manera concisa, però efectiva. Hi ha qui se'n riu de la brevetat d'aquesta composició poètica. Que a banda de la mètrica amb la qual es fa fora del Japó, té un esperit particular, que s'acostuma a ignorar a la resta del món. Amb el "kigo", per exemple, que "és una paraula que evoca alguna estació de l'any" (29). I la idea de l'instant, "Un haiku perpetua l'emoció del poeta en transcriure'l" (57). Que no hi ha metàfores potser sí, però cada haiku pot ser interpretat, i acostuma a ser molt ambigu, permet moltes lectures. 

L'autor presenta una antologia de haikus de molts poetes, començant pel gran clàssic Matsuo Basho. Traduits sense la mètrica, però amb tot l'esperit. En comentarem uns quants.

"Cirerers a la nit:/quan més m'allunyo,/ més em tombo a mirar-los", fa pensar que com més t'allunyes de la primavera més hi vols tornar en l'inconscient.

"Amb pluja i boira/ no es veu el mont Fuji/ i és més bell", en què com més s'amaga la bellesa més captiva.

"Un dia/ sense dir ni un mot./ L'ombra d'una papallona". No dir res faria present el que és inefable.

"Com la cloïssa en dues valves/ em separo de tu/ a la tardor". Amb la tardor arriba la maduresa, el saber destriar el que val la pena del que no.

"De no ser-hi tu,/ massa gran seria/ el bosc". Sense l'amor el món seria una selva.

"Al que envelleix,/fins i tot els dies llargs/ l'entristeixen". Amb la decadència no serveix de res que la vida sigui llarga.

"Quina solitud!/ Després dels focs artificials,/ una estrella fugaç". Després de la felicitat sols resta la poesia, que la voldria retenir.

"Assenyalant amb el dit/ i de puntetes els nens/ admiren la lluna". Aixecar-se cap amunt és una forma de tenir la lluna.

"El cucut,/ la pàgina en blanc,/ la solitud". La buidor de la pàgina en blanc, amb  un haiku com el cant d'un cucut al mig.

"El rossinyol torna/ i torna a dir-ho/ i no es cansa". Amb cada nou poema acostumes a dir sempre el mateix.

Els haikus, com les tankas, són la demostració més evident que "menys és més". Ni tan sols porten títol. N'hi ha que t'arriben com un llamp, el que hauria de ser sempre la poesia, res de poemes de més d'una pàgina, que no són més que prosa.