UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 21 de juny del 2021

Llampaies



Dels mil embats contra la solitud
n'acaba vençuda, a cops, la llibertat.
Seguir camins marcats sense excepció.
Aïllar-nos massa per viure a la nostra manera.
Trobar el sempre amagat camí del mig.

Carme Rosanas dins Col·lecció de moments

Forster deia que el camí del mig es troba en moviment d’un costat a l’altre. Seria entre la tesi i l’antítesi, la síntesi.
Entre “Seguir camins marcats sense excepció, i “aïllar-nos massa per viure a la nostra manera”, rauria el terme mig.
Que lluitar contra la solitud fa perdre llibertat és una reflexió molt bona. De fet el trobo genial, aquest poema.

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ostres, juraria que havia comentar el teu post… però no sé, a vegades em despisto i llegeixo en un moment sense temps de comentar i després em sembla que ja jo he fet.

En primer lloc, moltíssimes gràcies, Helena, per endur-te aquest poema a casa teva.

Quan parlo d'evitar la solitud, en parlo d'una manera poc precisa, perquè hi ha tantes menes de solitud! La primera és que sigui buscada o no, que sigui plaent o no. Però també penso que hi ha una solitud relativa de no viure an parella ni en família, que és un cert tipus i l'altra solitud que és que encara que visquis en parella i en família, aïllar-te socialment, veure poca gent, veure poc els amics. Pel que fa a la parella, em sembla tan evident que ka companyia assegurada és pèrdua de llibertats que no cal ni explicar-ho. I per l,altra solitud, penso en el meu pare que havia estat una persona molt "buscada" i molt reclamada pels amics i coneguts i que al final de la seva vida, voluntàriament es va aïllar de tothom per quedar-se només amb la família. No vull pas analitzar els seus motius, però crec que el tema de la llibertat i el no voler compromisos social per quedar bé el va dur a una reacció potser exagerada. Hi penso, perquè a vegades m'hi reconec i no voldria pas aïllar-me dels meus amics.

Helena Bonals ha dit...

Carme,
M'agraden el poema i totes les teves reflexions!

KRT ha dit...

Jo també el trobo magnífic, el poema. Gràcies a totes dues per publicar-lo i comentar-lo.

Helena Bonals ha dit...

De res, Ramon!