UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Declaració


Sóc tan enganyador com aquests núvols

i tan de veritat com la tempesta

i sóc tan de fiar com els cartutxos

xops de la pluja d'un final de festa.



I sóc constant igual com els catúfols,

sóc infidel com prometé la pesta,

i sóc dur de pelar com els dos cuiros

que em tapen els ullets quan faig la sesta.



T'oblido cada dia vint vegades

i vint cops cada dia et veig entrar

portant o no portant les arrecades



al circuit terminal que el condemnar

comprèn del viure meu, de com m'agrades,

a prendre'm en morir fins a estimar.


CASASSES, Enric. Premi Nacional de Cultura 2012
(Dins de No hi érem. Barcelona: Empúries 1993)

El poema contrasta imatges contradictòries, per mostrar-se humà, segurament. Els núvols enganyen perquè tapen la llum del sol, la tempesta és veritable perquè quan es diu la veritat pot haver-hi un terrabastall. Els "cartutxos/ xops de pluja" no són de fiar perquè són inútils. Tres imatges que el defineixen amb la pluja de centre, la pluja que és com la poesia, que sol ser esporàdica.

La següent imatge, "constant igual com els catúfols", faria referència a la constància de les cintes transportadores que duen els catúfols. En contrast, la tempesta prometé ser infidel, perquè amb la mort les persones solen canviar de parella. En aquest sentit, "no és dur de pelar".

A l'última estrofa, declara com vint cops oblida l'altra persona, i vint cops més se li apareix, "portant o no portant les arrecades", metonímia per dir que va nua o no.

A la conclusió, i ja que es tractaria d'una declaració d'amor tant com de manera de ser, parlaria de com mor d'aquest amor, "de com m'agrades".


5 comentaris:

Sílvia ha dit...

M'ha agradat l'estrofa de les arrecades especialment. És veritat que tot i estimar algú profundament l'oblides almenys vint cops al dia.

novesflors ha dit...

Les persones humanes som humanes i, per tant, contradictòries. A mi també m'agrada l'estrofa de les arracades i m'ha fet pensar en aquells versos d'aquella preciosa cançó de M.Mar Bonet que diuen:
Jo mateixa no m'entenc
ni em pot entendre ningú
dic que no et vull i venc
sempre morint-me per tu.

Glo.Bos.blog ha dit...

M'agrada Casasses, i la teva explicació del seu poema.
Gracies!

Descabdellant Versos ha dit...

M'encisa l'estrofa final

Helena Bonals ha dit...

A mi també, la darrera és l'estrofa més complicada, la que té més sentiment.