UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 4 de juliol de 2012

Algú m'ha cridat

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,

i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.


Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,

cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes. 


VINYOLI, Joan dins GloBos.Blog

La veu poètica ha provat d'allunyar-se del bosc cap a la mar, la llibertat. Ha perdut les arrels que havia fet al costat del mar, i ara vaga sol en la nit.

Però de cop "s'il·luminen les nits/ amb paraules com flames", la poesia li retorna una part de la llum que ha perdut, i el mar el crida de nou. Ha posseït el dia, però ara viu de nit, insomne en el caminar i en "l'orella", la capacitat de sentir els poemes.



2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

algú m'ha cridat i he vingut fins aquí ...vaig llegir el poema també a casa de la glòria i m'ha agradat la teva explicació

Helena Bonals ha dit...

Benvinguda, Elfreelang! Ets molt fidel a aquest bloc!