UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Principi d’incertesa

El cel bressola l’eco que retruny entre els cims.
La veu s’estimba als pins,
rebota a les cingleres,
acarona l’orquídia i el torrent
i s’ondula, a la fi,
fins assolir l’esclat, fugaç, del seu origen.
Després la llum, alada, endevina el fogar de cada cos
i, amb un raig nat en l’adormida preda,
il·lumina els avets que encoixinen, dorments,
el repòs i l’albada.
Dansa i ona, cendra i foc.

Diuen els físics que la realitat,
minúscula i fugaç,
depèn, sovint, de la mirada.
¿Qui pot copsar-ne el frau i el buit?

Al lluny, ressona un corb.
Tot flueix i s’hi enllaça:
rocs i cels, rius i valls, boires i planetes.
Passa una llebre. Llisca un barb.

La poesia, no l’escriuen, sols, els poetes.

CALVO, Lluís El buit i la medusa dins Imparables

L’eco en les muntanyes no seria més que el resultat del poema en els lectors. Un efecte que torna a l’origen mateix del poema, que no sol ser altre que el de l’amor, aquell “esclat , fugaç” de la llum sobre la pedra, que el poema fixa. El qual ve a ser la realització amb els sentits de la idea original. Entre “el repòs i l’albada”, en continu moviment entre teoria i pràctica, “Dansa i ona”, obra i efecte en el lector, “cendra i foc”: els versos són cendra mentre el lector no en revifi el foc. Tot depèn de la seva mirada, la seva capacitat d’interpretar. Qui és crític dels crítics, però? Vida i art s’entremesclen. “La poesia no l’escriuen, sols, els poetes”: després de tot el dit, aquest títol parla sol. El “Principi d’incertesa" del títol, parlaria de la manca de seguretat que es troba en allò de més valor, la idea més bona, perquè ningú ens garantitza que el que veu el crític fagi justícia a l’autor.