Invulnerable al temps,
segur contra nostàlgies,
navegant sòlid sense esculls,
m’aferro amb tendresa, dia a dia,
al tacte suau i càlid
dels teus ulls.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (41)
“Invulnerable al temps”, immutable i etern, ha superat els esculls de l’anterior poema. El tacte i els ulls en sinestèsia, serien també una analogia dels dits i la barana, que és com obrir els ulls. Amb els dits s’obre al món. La visió en forma de tacte que tindria un cec, seria una imatge de com hi veiem, hi comprenem més en la nit, com en el son, paradoxalment.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
7 comentaris:
Molt bonic, Helena.
Hi ha mirades que acaronen i sense tocar-les pots sentir el seu tacte en la pell.
La tendresa d'aquesta mirada supera amb èxit el pas del temps, res no acaba amb ella, no hi ha cap entrebanc possible que l'elimine. Un cant a l'eternitat de l'amor molt entendridor.
Puc agrgar la teua entrada al meu facebook?
M'agradaria que arribara a molta gent. M'agrada molt tant el poema com la teua anàlisi.
Ja m'ho diràs.
Mira ja l'he posat i he passat des d'allí per veure si ho he fet bé, i sí, es pot passar!!!
No sempre la pífie
Què maco! Jo també en conec una de mirada que em fa sentir coses com les que diu el poema. Jo he entrat a través de l'enllaç del facebook de la Joana, també. Feia temps que us tenia abandonades. Perdoneu-me
Gràcies a les dues. El tema de veure-hi més en la foscor, amb la poesia, és una constant en els meus comentaris. M'agrada de repetir-me amb poemes diferents.
Hi ha mirades que ho són tot. Sense elles, només queda una vida de supervivència, tornar-se de fusta, un moble a les golfes.
gràcies de nou, se m'havia escapat aquest post
Publica un comentari a l'entrada