Abocador
El crit covard imita els somnis de llautó,
ratifica el miratge, torna a sembrar els ulls
perquè hi germinin monstres, apila els mots i els crema
fins que en romanen, greus, les carcasses immundes.
És ell qui admet el setge dels vells abocadors:
turons de cendra i plàstic, espines, peles i ossos,
buldòzers i bolquets vetllant la senectut
dels paranoics bords. Però hi ha algú que mira
cap als turons deserts i, enmig de l’aspra cendra,
reconstrueix l’empremta dels seus miratges lívids.
Tan sols el gest confús d’ataconar detritus
i alliberar-ne formes: resplendor d’una ametlla
on n’hi havia la closca, ressò d’un violí
en l’àrid altaveu, fulgor en la ferralla
o sang en un condó circularment febril.
També així, del no-res, es va forjar un món
replè de bastardia. I és aquí, en les restes
-en les vulgars deixalles del rebuig i el temor,
de l’ofec i l’excés-, on cal bastir, de nou,
el sentit imprevist de la vida i la mort.
Encara que en sortim, sovint, amb les mans brutes.
CALVO, Lluís La tirania del discurs, dins Imparables
El “crit covard” seria el del poeta que no se’n surt, que “imita somnis de llautó”, els falsos somnis. Que “ratifica el miratge”, el de la poesia, més veritable que la vida. “torna a sembrar els ulls/ perquè hi germinin monstres”: es posa en contra de la bellesa, es queda només amb l’exterior buit. Els “paranoics bords”, són els que practiquen la falsa irracionalitat de la poesia. El “setge de vells abocadors” faria referència a la brutícia de la vida. “També així, del no-res, es va forjar un món/ replè de bastardia”: els bastards són com les escombraries, com el que sobra. Del desert l’autèntic poeta en fa versos. El món interior de les coses es posa de relleu en la creació, que basteix el seu significat en les restes de la vida, la memòria. El que queda del “rebuig i el temor” a la poesia, de “l’ofec i l’excés” de la respiració, que seria metonímia del viure. Cal creure en ella, en la seva capacitat d’alliberar-nos, encara que ens hi embrutem les mans, com els infants en el fang.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Per la poesia, Helena! Una manera de viure la puresa dels somnis, de reconstruir la runa en castell i de no morir en la més àrid desert.
Un refugi ple d'escalfor on busquem recer als pitjors moments, alliberant tot allò que resta a la clorca del cargol, a l'hermetisme delball de màscares, al teló d'acer i a l'hermetisme on de vegades quedem atrapats sense trobar cap cartell d'eixida´.
El poema és un tren sense destí, sense cap meta més que el moment somniat o desitjat, l'exteriorització del setge que la raó ens imposa, la llibertat, el vol de la papallona, la vida sense vestimentes que l'emmascaren.
Ai pare ja, que me n'estic passant. Perdona, m'he deixat portar per un estat de sensacions incontrolable. Pura catarsi! gràcies!!!
Ah tens un altre comiat pendent! El nostre amic no para d'acomiadar-se!!!
Quin és l'amic que no para d'acomiadar-se???
Helena, és Florenci, que ha tornat a dir adéu al seu bloc amb un altre tipus de post.
Res a dir després del teu comentari, Helena. Treure'n bellesa, autentícitat, de material per llençar. El poeta sap veure una perla enmig de la porqueria.
El teu blog és una mica això. Enmig el soroll i la xerrameca buida, de paraules que no s'haurien d'haver escrit mai, tu vas i hi plantes poesies, i en parles d'elles amb la més bella de les modèsties: la de debò.
Adéu Helena, o millor hauria de dir fins aviat. I moltíssimes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada