UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 28 d’agost del 2010

Temps de miralls exactes
reflecteixen les ones del meu mar.
Sóc receptacle únic
dels cristalls de la tarda
i l’arena dels cossos.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

Poema que parlaria de la poesia quan n’és temps de ser feta: els “miralls exactes”, els versos; “les ones del meu mar”, la poesia, que és reflectida pel poema. Poema fet de “cristalls de la tarda”, el que queda del dia (la vida), allò cristal·lí, i l’arena dels cossos, allò més orgànic. El poema, doncs, és fet de sentits i idees, de teoria i pràctica. N’és receptacle únic, perquè no el pot escriure ningú igual, és personal i intransferible.

divendres, 27 d’agost del 2010

Amagatall sincer contra el món
que ens vol estafar un dia,
no vaig a dormir de buit,
ni em fa basarda l’alba,
a la barana dels teus dits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (42)

La poesia és l’amagatall sincer contra “el món/ que ens vol estafar un dia” (és una imatge, un dia per tota la vida). No té por de la nit, ni del dia, ni del que significa la posta, ni del que comporta l’alba: “a la barana dels teus dits”, la seva connexió vàlida amb l’exterior, amb la vida, ho seria per a un poeta relacionat amb el món interior com ho és ell. La seva és una habitació amb bona vista.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Abocador

El crit covard imita els somnis de llautó,
ratifica el miratge, torna a sembrar els ulls
perquè hi germinin monstres, apila els mots i els crema
fins que en romanen, greus, les carcasses immundes.
És ell qui admet el setge dels vells abocadors:
turons de cendra i plàstic, espines, peles i ossos,
buldòzers i bolquets vetllant la senectut
dels paranoics bords. Però hi ha algú que mira
cap als turons deserts i, enmig de l’aspra cendra,
reconstrueix l’empremta dels seus miratges lívids.
Tan sols el gest confús d’ataconar detritus
i alliberar-ne formes: resplendor d’una ametlla
on n’hi havia la closca, ressò d’un violí
en l’àrid altaveu, fulgor en la ferralla
o sang en un condó circularment febril.
També així, del no-res, es va forjar un món
replè de bastardia. I és aquí, en les restes
-en les vulgars deixalles del rebuig i el temor,
de l’ofec i l’excés-, on cal bastir, de nou,
el sentit imprevist de la vida i la mort.

Encara que en sortim, sovint, amb les mans brutes.

CALVO, Lluís La tirania del discurs, dins Imparables

El “crit covard” seria el del poeta que no se’n surt, que “imita somnis de llautó”, els falsos somnis. Que “ratifica el miratge”, el de la poesia, més veritable que la vida. “torna a sembrar els ulls/ perquè hi germinin monstres”: es posa en contra de la bellesa, es queda només amb l’exterior buit. Els “paranoics bords”, són els que practiquen la falsa irracionalitat de la poesia. El “setge de vells abocadors” faria referència a la brutícia de la vida. “També així, del no-res, es va forjar un món/ replè de bastardia”: els bastards són com les escombraries, com el que sobra. Del desert l’autèntic poeta en fa versos. El món interior de les coses es posa de relleu en la creació, que basteix el seu significat en les restes de la vida, la memòria. El que queda del “rebuig i el temor” a la poesia, de “l’ofec i l’excés” de la respiració, que seria metonímia del viure. Cal creure en ella, en la seva capacitat d’alliberar-nos, encara que ens hi embrutem les mans, com els infants en el fang.

dimarts, 17 d’agost del 2010

Principi d’incertesa

El cel bressola l’eco que retruny entre els cims.
La veu s’estimba als pins,
rebota a les cingleres,
acarona l’orquídia i el torrent
i s’ondula, a la fi,
fins assolir l’esclat, fugaç, del seu origen.
Després la llum, alada, endevina el fogar de cada cos
i, amb un raig nat en l’adormida preda,
il·lumina els avets que encoixinen, dorments,
el repòs i l’albada.
Dansa i ona, cendra i foc.

Diuen els físics que la realitat,
minúscula i fugaç,
depèn, sovint, de la mirada.
¿Qui pot copsar-ne el frau i el buit?

Al lluny, ressona un corb.
Tot flueix i s’hi enllaça:
rocs i cels, rius i valls, boires i planetes.
Passa una llebre. Llisca un barb.

La poesia, no l’escriuen, sols, els poetes.

CALVO, Lluís El buit i la medusa dins Imparables

L’eco en les muntanyes no seria més que el resultat del poema en els lectors. Un efecte que torna a l’origen mateix del poema, que no sol ser altre que el de l’amor, aquell “esclat , fugaç” de la llum sobre la pedra, que el poema fixa. El qual ve a ser la realització amb els sentits de la idea original. Entre “el repòs i l’albada”, en continu moviment entre teoria i pràctica, “Dansa i ona”, obra i efecte en el lector, “cendra i foc”: els versos són cendra mentre el lector no en revifi el foc. Tot depèn de la seva mirada, la seva capacitat d’interpretar. Qui és crític dels crítics, però? Vida i art s’entremesclen. “La poesia no l’escriuen, sols, els poetes”: després de tot el dit, aquest títol parla sol. El “Principi d’incertesa" del títol, parlaria de la manca de seguretat que es troba en allò de més valor, la idea més bona, perquè ningú ens garantitza que el que veu el crític fagi justícia a l’autor.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Els anys prou passen
debades per a ningú,
més del que sembla.

PUIGCARBÓ, Francesc

N’hi ha que no creixen mai, com Peter Pan. O com Dorian Gray, n’hi ha que sembla que hagin fet un pacte amb el diable per semblar joves. Però l’únic que solen fer aquestes persones és conservar la bellesa i la joventut per dins. Els millors són els que saben ser responsables i infantils alhora. És ben veritat que n’hi ha masses que no maduren mai prou, que l’experiència no els serveix de res. Si l'experiència servís, el món aniria d'una altra manera.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Invulnerable al temps,
segur contra nostàlgies,
navegant sòlid sense esculls,
m’aferro amb tendresa, dia a dia,
al tacte suau i càlid
dels teus ulls.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (41)

“Invulnerable al temps”, immutable i etern, ha superat els esculls de l’anterior poema. El tacte i els ulls en sinestèsia, serien també una analogia dels dits i la barana, que és com obrir els ulls. Amb els dits s’obre al món. La visió en forma de tacte que tindria un cec, seria una imatge de com hi veiem, hi comprenem més en la nit, com en el son, paradoxalment.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Descripció del món número 1

Cadires, tallaungles,
ordinadors, fregalls,
neveres, microones,
televisors, miralls;
bolígrafs, plats, ulleres,
papers, tisores, discos,
telèfons, llibres, gerros,
alarmes i diners;
estufes, somiers,
carxofes, ganivets,
factures, ninos, cendres,
escacs, tovalles, vídeos,
taronges, mòdems, taules,
ombrel·les i fregits.

La llengua inesgotable.
La infinitud del buit.

Calvo, Lluís Omissió, dins Imparables. Una antologia

La forma d’un poema, sense “kerning”, espai de prosa, suggereix moltes coses en ella mateixa, que en principi només són unes quantes línies curtes que no omplen la pàgina, sense por a l’espai buit. Les paraules aquí barregen taronges amb mòdems, neveres i microones, però també alarmes i diners, amb una connexió òbvia, o bé televisors i miralls, perquè ens voldríem reflectir en la pantalla d’un televisor. “La llengua inesgotable”: les paraules que defineixen allò material són tan extenses com irrellevants. “La infinitud del buit”: les paraules no són res sense la poesia del fons, per tant són infinitament buides en una primera descripció del món, en el contacte superficial amb un poema. Per altra banda les paraules en principi buides podrien adquirir un sentit també infinit, immutable en el lector.

dimarts, 3 d’agost del 2010

Jo somniava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

TORRES, Màrius Entre l’herba i els núvols(Tannkas), L’amor

Allò més extraordinari ve quan menys t’ho esperes. Just quan has començat d’oblidar aquell qui més estimes, reviu en el teu inconscient, en la teva vida interior. L’ocell somniat canta de nou per a tu, entenent el cantar com la pròpia obra poètica, el sentit de la qual sol ser estretament lligat a l’amor.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Rellisquen cabells d’àngel tous
per les galtes d’aterrides nines
Brota pànic dels esculls amarats,
de cors antics fets joguines,
per no besar el teu bes.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (40)

Hi ha un contrast entre allò orgànic, l’empatia, els cabells d’àngel, i les nines sense vida, allò més abstracte, en una personificació d’elles, que són aterrides en adonar-se de la realitat que les envolta al darrere de tot. Si no l’estimés a ella seria com si només jugués. El seu no és, no vol ser un amor fet de pur joc. “Brota pànic dels esculls amarats”, o sigui, es preocupa quan el vaixell de la veu poètica troba un obstacle cobert d’aigua, amagat, causat “per no besar el teu bes”, per no correspondre-li adequadament. En definitiva, té por “de cors antics fets joguines”: voldria que no ho fos mai el seu, de cor, convertit en un joc de nines.