dissabte, 15 d’octubre del 2011

Arquitectura subtil

Guaiteu com les mol·lècules

s'agermanen en el seu nou destí:

refem teranyines invisibles als ulls,

sacrifiquem la son per donar

sentit al cos i a la vida,

sabem que Penèlope treballa

sense sexe, sense color, sense religió...

Refà la casa sencera, cellers, terrat.

ALOY i ROCA, Montserrat dins el bloc de la cantireta

Guaiteu com avança la ciència, fent agermanar mol·lècules, refent els teixits ("teranyines") que no són a la vista. Ens desvivim per aconseguir que no acabem com uns vegetals. Penèlope, símbol de la prosa, de la constància, que no treballa per a un sexe, un color o una religió, és com els que investiguen els teixits humans per a la humanitat. També la Penèlope d'Homer treballava amb un teixit. Vol refer la casa sencera, no només el cos, sinó els "cellers, terrat", o sigui el més important, l'ànima, en una "arquitectura subtil", metafòrica.

7 comentaris:

  1. Fas d'aquest dissabte un dia genial, Helena! Moltíssimes gràcies!

    ResponElimina
  2. Un poema molt simbòlic. M'encanten les comparacions que en fas amb les dues Penélopes!!!

    ResponElimina
  3. I moltes felicitats pel premi, també!

    ResponElimina
  4. El poema m'havia encantat, però el teu comentari el trobo ric, acurat i preciós, cosa que encara l'enriqueix més.
    Francament, tens una capacitat de copsar la poesia impressionant!

    ResponElimina
  5. Jo només faig el que puc. Moltes gràcies pels vostres comentaris, gens superficials!

    ResponElimina