Maó a maó
Maó a maó hem malmés
la paret pairal
i un vent de ponent i lliris
corca el cor costaner.
qui farà rotllana i castell
al vel del paladar?
En quina cala maresa
o pineda muntanyenca
deixaré la cendra dels dits?
MOMPÓ, Francesc
El sostre protector, el del “vel del paladar” metafòric, i la paret, els hem destrossats “maó a maó”. El vent de ponent, que ve d’Espanya, acompanyat de lliris seductors, “corca el cor costaner”, ens acaba de fer malbé els catalans. A dalt de quina muntanya, o de quina cala, deixarà “la cendra dels dits”, allò efímer que fa amb les mans, els versos de la seva poesia. O sigui, com al principi del poema, la seva poesia reposarà sigui en la superfície de la cala, allò que indica la profunditat del mar, o l’alçada que representa la muntanya, on haurem arribat entre tots. "Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores", diu Espriu.
Gràcies, helna pel comentari. Em resultava molt difícil entendre el poema i l'he llegit varies vegades abans de passar al teu comentari. Saps que m'encanta interpretar-los, però en aquest cas no puc!!!
ResponEliminaTire mà doncs de la teua visió. Thanks!!!
Un bon maridatge entre tu Helena i en Francesc. Veritablement és un poema per anar-lo desfent a poc a poc i sense pressa. I després assaborir el teu comentari com un encens que perfuma les paraules...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Genoll a terra faig acte d'agraïment per les teves paraules.
ResponEliminaUna abraçada, Helena.
Bon poema metafòric del passat i present valencià.
ResponEliminaMolt bé el comentari, vel protector, que serva la casa feta maó a maó.
El temps se'ns escola entre els dits com la cendra que se'n duu el ponent?
Joana: el vaig escollir perquè ningú en deia ni piu, i a mi mateixa em costava de comentar. Però no és tan difícil!
ResponEliminaOnatge: que bé que escrius, em guanyes de molt.
Francesc: idem.
Rafel: suposo que a València les coses són especialment així. El temps se'ns escola com la cendra, i tant.