Els llorers
Només els vençuts de naixement,
només aquells a qui res no pot ferir
perquè no se’ls ha concedit carn
sinó cicatriu,
es podran permetre un dia la victòria.
D’ells són –és cert- els peus baldats
i els mapes impossibles,
els desvaris, les urpes, els claus,
els miralls plens de clots
i els alens sense importància.
Però també són seus els triomfs
de saber-se no-res entre ningú,
i de no tenir por,
i de portar
sobre el cap ben alt
els llorers del desastre.
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Qui no té res no té pas res a perdre, diuen. Els que són “vençuts de naixement”, que ho són per genètica, per exemple. O bé aquells que han estat abandonats, en definitiva, els últims que seran els primers. Anar contracorrent és la millor manera de guanyar. L’autoestima que confereix l’haver estat a baix de tot, en la foscor absoluta, i haver-se’n sortit, és infinita, gairebé d’una manera insolent. Tenint menys por, paradoxalment, que ningú. L’èxit, els llorers, solen ser fets del desastre, sempre van acompanyats de pues, en una ambivalència completa.
Gràcies, Helena, tu ho has dit tot, no hi puc dir més.
ResponEliminaSempre és molt grat llegir els poemes que esculls i com sempre els teus magnífics comentaris.
Vaig a passar-me per Notes vistes, que damà ja surt un post nou i vaig endarrerida, brrrrrr
ResponEliminaJoana: "Quien mucho corre, pronto para": no et preocupis pas. De totes maneres en aquesta segona entrada jo hi vaig trobar molt de suc.
ResponElimina