dimecres, 2 de desembre del 2009

No és la pregunta
el que ens angoixa
és la resposta.

PUIGCARBÓ, Francesc

El haiku, el poema, seria la pregunta. La resposta, la interpretació. El poema és un, però les interpretacions múltiples, i la manca de seguretat de la resposta ens angoixa. D’aquí el mèrit de l’intèrpret, que sempre va a cegues.
a

13 comentaris:

  1. Joana02 de desembre, 2009 11:24

    I si ho apliquem a la vida diaria i a la més pura i dura realitat, moltes vegades no preguntem perquè ja coneixem la resposta i tenim por que des de fora del nostre jo un altre ens puga fer veure el que ja sabem i no volem saber. Perferim viure amb un mocador als ulls.
    M'ha recordat el miniconte de calders, aquell de l'express on un home esperava un tren que mai no passaria però ningú s'atrevia a descobrir-li la realitat. Jo crec que en el fons ell ja la sabia també.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals02 de desembre, 2009 11:32

    Estic d'acord amb tu, Joana. A vegades no volem sortir de la caverna.

    ResponElimina
  3. Joana02 de desembre, 2009 12:13

    Per a tu Helena:

    Quan tot es fa fosc
    els versos són oronetes,
    el bosc un poema.

    Crec que he contat bé:5/7/5 tenint en compte que en català es conta fins a la última síl·laba tònica.

    Em refereixc a la natura, no al meu bosc, eh!

    Ja li buscaré una imatge xula i el penjaré al meu blog que ara no tinc temps.

    ResponElimina
  4. Helena Bonals02 de desembre, 2009 12:21

    Però me'l dediques, eh?

    ResponElimina
  5. Francesc Puigcarbó02 de desembre, 2009 13:40

    suposo que aixó algú ho va dir o escriure abans que jo, però és així, i sovint no fem i hauriem, de fer la pregunta, però tenim por de la resposta. L'home del conte d'en Pere Calders ja ho sabia que el tren no passaria mai, acceptar-ho era acceptar la realitat i no gosava enfrontar-s'hi.

    gràcies per la menció de l'haiku

    ResponElimina
  6. Unknown02 de desembre, 2009 15:10

    Molt bons tots els comentaris i també els tres haikus.
    Dels dos que t'ha dedicat Joana m'agrada més aquest.

    ResponElimina
  7. Criticartt02 de desembre, 2009 15:50

    Fa uns dies que dono voltes i voltes a un tema, i just avui que ja tinc el dubte més que marejat, llegeixo aquest haiku que m'ha servit per veure que hi ha més caps marejats com el meu. Si no us sap greu autor i bloguera, avui m'agradaria enjar-lo al meu blog.

    ResponElimina
  8. Helena Bonals02 de desembre, 2009 16:57

    Molt rebé, Criticartt, pots penjar-lo.

    ResponElimina
  9. Helena Bonals02 de desembre, 2009 17:00

    Marta:

    És veritat que és molt bonic! Tot el poema que sigui referit a la poesia em sol agradar.

    ResponElimina
  10. Joana02 de desembre, 2009 21:19

    Helena, com que ja em coneixes, no t'extranyarà que et diga que he canviat l'haiku dues vegades, ja em diràs que et sembla ara.

    ResponElimina
  11. Helena Bonals03 de desembre, 2009 08:34

    No veig a quin segon canvi et refereixes.

    ResponElimina
  12. Joana04 de desembre, 2009 10:57

    Un canvi en l'ordre dels sintagmes al segon vers, primer i després la substitució de un poema per poesia

    ResponElimina
  13. Helena Bonals04 de desembre, 2009 13:50

    M'agrada com queda. "La poesia és allò que a vegades es troba en un poema", deia Machado.

    ResponElimina