El coll es vincla
en la corba d’un gest.
Carícies crida.
Vol passar la tendresa,
la pell és el camí.
El coll, metonímia i personificació alhora, “Carícies crida”. Aquesta frase, així, en punt i a part, al mig del poema, connectant la introduccció i la conclusió. O sigui, la visió de “la corba d’un gest” és corresposta per “la tendresa”, de la qual “la pell és el camí”: sembla posar els sentits per davant, i és que les carícies són la part més noble d’una relació física, allò aparentment més superficial. A mi m’entusiasma el Valéry de “les emocions, els ideals, la bellesa, intervenint com a motors de l’excitació de cert múscul”. Després ja pot venir la pell, des del modest punt de vista de qui escriu això.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (23)
moltes gràcies de nou per comentar un poema meu.
ResponEliminaBona any nou, i que sigui un any 10
Tot un món de sensacions respiren a tot el poema. Una mostra més d'una gran sensiblitat que es manifesta en tots els altres poemes del llibre.
ResponEliminaGràcies per compartir, Helena.
Escriure que “El coll es vincla / en la corba d'un gest” és una mostra del que jo, amb mi mateix, (ens entenem força bé tots dos) :)) en dic un “traç”, en clara referència al que s'entén com a traç en les arts plàstiques.
ResponEliminaFerm, concís, segur... Admirable traç el que demostra en aquests dos versos el poeta!
P.S. Vaig demanar al tió aquest llibre, i me'l va portar.
P.S.(2): Quan decideixo escriure algun comentari en aquest blog no miro mai què s'ha dit en els comentaris que s'hi han enviat abans per no sentir-me influït en la interpretació que jo en pugui fer del poema. En aquest cas, no havia vist, està clar, el comentari de l'autor del poema, al qui des d'aquí felicito.