UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 19 de febrer del 2016

Tanka núm. 1 dins Galeria de Tramuntana 

L'alè perfila
l'argila de l'origen
i en fa llinatge.
La polpa de la poma
comporta la fatiga.

RECER d'Anton Carrera

En aquest capitell s'hi pot observar una serp, que seria la del gènesi, com aquest poema és el primer del llibre. També sembla que hi ha un home i una dona que es tapen amb una fulla, després que hagin pecat menjant-se la poma de la qual parla el poema. "l'argila de l'origen", la que fa servir Déu, "l'alè", creant l'home i la dona, fent-ne "llinatge", perquè en teoria tots tenim culpa del pecat original, quan el més lògic és que un fill no tingui culpa del que han fet els seus pares, ni els pares del que fan els fills. "la polpa de la poma/ comporta la fatiga", la que acompanya el pecat original, la de "guanyaràs el pa amb la suor del teu front", i "pariràs amb dolor". Són frases que, com gran part de la Bíblia, són inventades, però es troben en el nostre bagatge cultural vulguem-ho o no. La relació de la tanka amb el capitell és molt ben trobada, s'haurà de veure el que passa amb la resta de poemes del llibre, cadascun d'ells basats en un capitell, a banda dels introductoris.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Sonet CXXX de Shakespeare





Alan Rickman dient el sonet 130 de Shakespeare

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)


Un poema antipetrarquià, que s'entén molt bé, per cert. L'amor a Laura en Petrarca era el d'una dona de bellesa clàssica, amb les dents de perla, etc. Shakespeare parla de la seva estimada sense idealitzar-la, però continua estimant-la igual. "No són com sols els ulls de l'estimada", però el captiven igual amb la seva mirada. Ella "amb passa ferma va fent via", és terrenal. I "ella val tant" com a persona, que no val la pena comparar-la amb d'altres. 

Com a poema anticonvencional és molt bo, que d'això es tracta, de dir alguna cosa diferent.

divendres, 15 de gener del 2016

LXIX
L’empremta d’aquells besos;
cordills nuats


al dit de la memòria.

Jesús M. Tibau dins La pluja ha vessat milions de núvols abans

La realitat viscuda en forma de besos fets, la veu poètica voldria recordar-la com a experiència que es vol retenir en la memòria, com quan et fas un nus al dit per a això. És l'empremta de la bellesa, que romandrà a l'inconscient com a mínim gràcies a aquest mateix poema, que és un nus en ell mateix.

dijous, 14 de gener del 2016

Dins Poeta i mussol, piulades a l vol (XVI)

Hi ha somnis com fulles
als bancs: sense bitllets
de tornada.


PORCAR, Josep

Aquest poema em recorda Machado: "¿Dices que nada se pierde?/ Si esta copa de cristal/ se me rompe, nunca en ella/ beberé, nunca jamás". A vegades, quan t'entestes en un somni, tothom et recomana mudar de persona, com si fos possible un amor intercanviable. Doncs resulta que no, hi ha amors, com fulles d'arbre, que si es perden no es recuperen mai més. "You can transmute love, ignore it, muddle it, but you can never pull it out of you" (Forster), malgrat tot.

dimecres, 13 de gener del 2016




Si veiessis com brosten les flors d’ametller,
només un instant, encara amb ulls de somni...
Se’n va la il·lusió pels núvols
buscant la il·lusió del cor de la terra florida,
bevent la blancor, la joia, l’amor.
Les flors d’ametller només són
al camí de la terra estimada.

BOLDÚ, Abel

La meravella que es veure florir les primeres flors d’ametller de cada any, “encara amb ulls de somni”, encara en l’hivern, fa que la seva blancor es confongui amb els núvols, que en beuen l'evaporació, en una imatge molt lírica, de “la blancor, la joia, l’amor” que neix amb la preprimavera. Unes flors que només es troben en la terra, el paisatge estimat per una veu poètica que tenia disset anys en compondre aquest poema, tot dirigint-se a algú que no se’n pot fer una idea, de tanta bellesa.

dissabte, 9 de gener del 2016

Abans que els ocells



A Albert Lázaro Tinaut


La soledat vessa el seu fum dens
enmig del camí existencial,
abans que els ocells no badallen
i guien la bellesa cap als núvols.


ANTES DE QUE LOS PÁJAROS


A Albert Lázaro Tinaut


La soledad derrama su humo denso
en medio del camino existencial
antes de que los pájaros bostecen
y guíen la belleza hacia las nubes.


MUELA SOPEÑA, Ana, traduïda per Pere Bessó

La soledat en la qual s'escriu el poema, enmig de la vida, "vessa el seu fum dens", el senyal del foc dins el poeta. "Abans que els ocells no badallen", senyal de son en aquest cas ( i "és quan dormo que hi veig clar", que deia Foix), "i guien la bellesa cap als núvols" de la interpretació, que és com l'evaporació de la pluja del poema. El poema és abans que la seva lectura sempre.

dijous, 31 de desembre del 2015



¿He estimat? ¿No he estimat? Jo no ho sé dir.
He desitjat o no? No ho sé sentir.
El que va ser i el que seria jeuen
dins la mateixa tomba. ¿I què és morir?

PESSOA, Fernando dins Robaiyat (Cançons de beure). Girona: Edicions de la l·l, 2014

Diu Milan Kundera a La immortalitat que només si no ens imaginem una altra vida sense la nostra parella és que estimem. La veu poètica, exigent amb ella mateixa, es pregunta si ha estimat. També es pregunta si ha desitjat. Si no desitges amb el cos, per exemple, es pot dir que no desitges? El passat i el que podia haver estat ja no hi són. Però la mort en aquest cas també és dubtosa. Un quartet en el millor estil d'Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa.