Quanta mirada dura l’amor que estimem sempre?
PORCAR, Josep dins Salms. Poeta i mussol, piulades al vol XIII

La veu poètica sembla que es refereix a la mirada del lector sobre el poema, l'única duració veritable d'un amor etern. La poesia és la sola cosa que fa perdurar l'amor. Encara que li caigui aigua a sobre i la tinta s'escampi.

Latència

Resiliència de Maria Josep Guinovart

És bo saber-ho.
El calvari significava lentitud,
mirada extensa, latència d'un crit
com la pluja,

sang vençuda
d'un Déu que ens vulnera.

DORCA, Jordi dins En la pols de l'aire

És bo d'enfrontar-se a la veritat. Perdre la felicitat representa no rendir, no centrar-se, amb el rerefons d'un llamp acompanyat de pluja, de llàgrimes. "sang vençuda", passió acabada des de fora, però que continua a través del déu de la creativitat, que ens toca profundament.

El rou s'hi posa.
Atrapat en bellesa,
surts a besar-la.

DORCA, Jordi



Només besar
la bellesa infinita
no se sent.

ROSANAS, Carme

[dins I encara els versos]

La meva millor amiga de petita era tan i tan maca que un dia li vaig fer un petó cast com el que surt a Peter Pan. Un infant, en principi, si té bellesa en té molta, i si és una noia encara més. El rou que s'associa amb el principi de la vida recau en el poema com si d'una planta es tractés. El qual es fa estimar, com l'autor del poema es fa estimar de retop.

Només amb besar la "bellesa infinita" d'un poema no n'hi ha prou. Has d'anar al cor del poema.

El color de la terra

D'una foto de sa lluna. Il·lustració de Carme Rosanas

Erma, la terra, 
i encara els bells colors. 
Força amagada, 
i suau, el seu traç. En el silenci, criden matolls 
esparsos, com instants ben nets, 
de solitud a l'ànima.

ROSANAS, Carme dins Col·lecció de moments

La terra després de l'estiu, de la plenitud, ara erma, agostada. Però tant o més bella, de manera continguda, de traç suau, no com a la primavera. Amb els "matolls esparsos" que criden com ho fa la poesia. Que parlen de la solitud a l'ànima, la invisible, la més difícil de constatar, la que fa més mal.

Haiku

ve la saliva al full blanc
petroli a la boca
la difícil escriptura

BARBERÀ, Elies dins Equilibrista

De tot el petroli que duem a la boca, negror en contrast amb el full en blanc, allò que hem de depurar per acostar-nos a la delicadesa de la poesia, la saliva, metonímia de la comunicació, és el que roman finalment en un poema.

Partença

La vida

és un carrer de sentit únic.

El passat

és el rastre intermitent

d'un estel en suspens. 

Creixem

-perquè és llei de vida- 

al llarg d'una odissea

amb sentit o sense. 

Avancem sense fre

davant la presència eterna

de la reminiscència absent. 

Tracem línies amb cendres

que corren davant del vent. 

Ens allunyem enmig d'una pluja

d'imatges agonitzants. 

ARCOS, Manel dins El vol del silenci

"Tots els matins del món són un camí sense retorn" deia Pascal Quignard. El passat és com un sol que ja només és una estrella. Vivim una odissea l'haguem cercat o no, a la recerca de l'Ítaca perduda. L'absència ens fa avançar, perquè encara se'ns fa més present el que hem perdut. Com "cendres que corren davant del vent", el passat que arrossega el vent de l'art.  Ens anem fent vells "enmig d'una pluja/ d'imatges agonitzants", les dels poemes que fem de la nostra vida, que, com ella, neixen morint. Tot el poema seria una al·legoria per parlar de com el passat, el punt de "partença", condiciona la nostra existència.

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
        Temps hi haurà de negar
        després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
        ombra, erraràs absurda,
        rere el que no donares.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Que bell quan un home li diu a una dona que no hi vol fer l'amor perquè s'hi vol casar. Quan no li demana el cos, perquè la vol tota ella. És lliure de deixar-lo un cop se li hagi donat. Una flor no pot mai ser res lleig. Si un monstre l'acaba collint, se'n penedirà de no haver acceptat aquell que l'estima. El que a moltes dones els agradaria sentir.