Als flocs de versos, et llegeixo.
I ho faig des del clos recinte
on les flors més amargues
ara brosten com fenassa.

Dolors vells, dolors fressats
per petjades d'oblit;
i dolors nostres, tan punyents,
que en silenci maldaven.

Però als murs que avui m'encerclen,
el dret d'eixir-ne proclamo,
quan beso, pam a pam,
els instants de llum, els breus reflexos
que el glaç de nit no gosa rompre.

Tastar, tastar la vida.
Tastar-la sempre,
hereus de l'alba.

DORCA, Jordi [poema per a la presentació de Fils de vidre, de  Marta Sempere Compte]

La veu poètica, que pateix, troba alleugeriment, segurament, en llegir els poemes de l'altra persona. "Dolors vells" que reviuen en aquest moment de la vida, encara que silenciats. Però entre "el glaç de nit", els murs que encerclen la veu poètica, encara pot besar moments d'empatia. "Tastar la vida", cal saber bolcar-se en l'experiència, malgrat tot. "Hereus de l'alba", una imatge final excel·lent. El passat en relació directa amb el futur, que preconitza. Heredem, amb el passat, l'esperança en un esdevenir millor. O som hereus, en una altra lectura, del que hem trobat a l'alba de la nostra vida.

Vull estirar
de les butxaques dels pantalons
els fils de vidre
per trencar històries que foraden folres.
Trencadís necessari
de pretèrits antics
que ja no em calen.

SEMPERE COMPTE, Marta (Fanal blau) dins Fils de vidre

Quan has estimat, i aquest amor reviu en l'inconscient, arriba un moment que un nou amor trenca amb aquest passat, que ja no cal. Els fils de vidre són l'abstracció que perdura i fa mal dins l'empatia de la roba de les butxaques. Abstracció, històries com fils que la veu poètica vol trencar com si d'un vidre es tractés. Un contrast, el dels "fils de vidre", molt suggerent.

Sang vençuda

[Dins En la pols de l'aire]

Epíleg

Fossin de cendra
els vells camins. Ulls closos,
quan torni l'alba.

Jordi DORCA

Trencar amb el passat, en aquest epíleg, i no voler saber res del futur, de manera racional. Que l'alba sigui en l'inconscient, l'única alba que val la pena.


DPJ

Plorar no et costa.
Cel i astres t'ho demanen.
Vindrà la pluja.

Jordi DORCA

Com es diu popularment, hi ha coses que clamen al cel, per les quals és lògic de plorar. La pluja exterior acabarà arribant, en una metonímia.


Indòcils

Mirem enlaire,
som animals indòcils.
La gàbia és buida.

Jordi DORCA

Si mirem amunt, com a persones que som, amb les extremitats de davant desocupades, que deia Ciceró, podem veure el cel. Som indòcils, som lliures, la gàbia no pot retenir el nostre esperit.

A TARRAGONA

OBRO ELS ULLS SOBRE EL MAR I ET VEIG TAN CLARA
QUE ET FLOREIXEN ONADES A LA PELL.
LES GAVINES, LA LLUNA ET FAN L'ESCATA,
VENS PENSAMENTS DE FUM I ANELLS DE PLATA.
QUI HA NASCUT ALS TEUS BRAÇOS NO T'OBLIDA:
DEL TEU CAMI DE PEDRA EN TREU LA VIDA
I CULL, EN EL SILENCI, EL TEMPS MÉS BELL.

1979

Gravat en un monòlit a la Punta del Miracle de Tarragona

XIRINACS, Olga dins Óssa Major

Tot el poema sembla que parli de Tarragona talment d'una cosa tan bella com un poema, la ciutat seria un símbol. La veu poètica associa la força del mar, metonímia de Tarragona per trobar-se al seu costat, amb les onades com escates, amb les gavines i la claredat de l'horitzó. Però amb el fum de les fàbriques també, "pensaments de fum", que ven, com els "anells de plata", els de la seva riquesa. "Qui ha nascut als teus braços", com  qui neix a través de la poesia, "no t'oblida". Entre la pedra de l'escriptura i el silenci que l'envolta. Un metapoema, que parlaria d'ell mateix, com tot el que mereix de constar gravat en un  monòlit.

Tanka per a Corelli

Del verd frissosa, 

de Corelli, la nota 

extrema, altiva,

cap a ponent dreçant-se, 

gran remor que venia. 

DORCA, Jordi

Anhelant el verd de la primavera, com a músic que amaga el poeta, la nota, que és un instant, la més elevada, com a símbol de la màxima exigència, s'eleva en la posta de sol de la vida. Amb la gran remor del passat.

En l'alta proa, 

records de nit invoques. 

Llunyanes ribes, 

dolça i grisa partença, 

veus de pluja portaven.  

DORCA, Jordi

Com Ulisses a la mar. Invoca, vol que tornin, els "records de nit", els de l'inconscient que porta la poesia, com també "les veus de pluja", pluja associada a la poesia també, pel que té d'excepcional. La "dolça i grisa partença", o sigui, no abstracta, no dolorosa, sinó feta amb empatia, amb ganes de ser feliç. "En l'alta proa", anant endavant en la seva aventura personal.

Algun dia...

A cada nou vers

desenfarfega el poeta

les xarxes del pensament

amb la paciència

que li regala la il·lusió del retorn.

S'estima tant la immensitat!

A cada nou poema

desendreça el poeta

els mots del sentiment.

Intueix que la felicitat

només es presenta al límit del caos,

dins l'espontaneïtat més irracional,

i lluita per retrobar-la.

Necessita tant estimar!

A cada nova paraula

mor un xic el poeta

per entendre més la vida.

Algun dia,

tant s'hi val si viu o no,

qualcú li entendrà

i en aquell moment precís

serà renaixença per un instant...

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

La immensitat d'un vers és veritat que s'estima, perquè amb ell retorna el passat. Amb el poema, la poesia que conté, se li permet al poeta de reviure el sentiment, de continuar estimant. Entenent un poema, fas reviure el poeta, encara que ja sigui mort. Vibrant amb ell també, afegiríem. 

Tot el que envolta, tot el que toca la poesia és embellit per ella, perquè aquest gènere és la més sublim de les arts.