UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 27 d’abril del 2016

La casa antiga

He entrat per la porta del darrera
a la casa antiga: silenciosa,
reüllo els rastres del llindar estant:
cartes amuntegades a la catifa,
pols sobre els mobles, totes les plantes
mig mortes de set. Prou voldria regar
la terra eixuta, però renillen els cavalls,
la carrossa no espera: sento les hores
obstinades com cauen pel menjador.

Hoste meu, dorms a la galeria;
no et desperta tota aquesta set?

COLL DOMINGO, Glòria dins Territori inhabitable

Un poema completament al·legòric. La veu poètica ha "entrat per la porta de darrera", amb l'inconscient, el "darrere les paraules" de Margarit, a la casa antiga, l'antic amor. Una casa plena de restes de vida, de records. "Prou voldria regar la terra eixuta", estimar com abans, però "la carrossa no espera", la carrossa del present, amb les seves "hores obstinades".

"Hoste meu", lector dels seus poemes, "dorms a la galeria": observes tot això des de fora. "No et desperta tota aquesta set?": no et commou aquest poema? La casa de Margarit en Dona de primavera esdevé aquí una metonímia de l'amor.


dilluns, 18 d’abril del 2016

I les paraules tocaran el firmament. Ressenya de Llibre de GUARDAMAR de la Safor de Manel Arcos



Aquest Guardamar del títol d’aquest segon -i creiem que encara millor- poemari de Manel Arcos, és un toponímic que ha estat vist per Jordi Dorca com a metonímia de tota la mar Mediterrània, la qual és una constant en la seva veu poètica. Però qui escriu això, després d’una lectura atenta, però no gaire feixuga del poemari (la voluntat de l’autor de ser planer és reeixida), s’ha adonat que Guardamar també pot ser considerat un símbol, força evident per altra banda, del desig del poeta d’encabir la immensitat incommesurable de la mar en els seus versos.

Amb el conflicte entre aquesta immensitat del mar i la limitació de les convencions trobaríem el primer motiu constantment present en els seus versos. Un segon motiu, que entroncaria amb El vol del silenci, el seu primer poemari, és el d’aquest silenci, el que la poesia genera sempre al seu voltant, seria “la mare que el va parir” del poema El tamarit. Un silenci que “no està en venda”, com sí sembla ser-hi la remor omnipresent actualment de la música. I és que sempre es diu que la poesia no ven (amb la paradoxa que molts anuncis són fets de poesia).

Un altre motiu, el passat i el futur estretament lligats, en el país i en l’amor, com es veu en els dos darrers versos de tot el llibre, el de les Cançonetes per a noctàmbuls (els lectors de poesia) –que justament entroncarien amb el primer vers del llibre, “El futur roman callat”- es posa de manifest quan diu: “El futur ha regressat,/ com l’emigrant, a casa”. El futur tindria relació directa amb el passat, el gran amor amb el primer.

La veritat és un altre motiu transversal de tot el llibre, la veritat relacionada amb l’inconscient, la poesia: “el foc del ressec pinyol”, el qual seria en l’origen de tota la seva obra, o bé “la boca de la veritat”, la boca que seria metonímia de la mateixa poesia (totes dues cites del poema XI). I també ho és en el tercer poema dels dotze últims: “Sóc com sóc/ com la veritat/ com la poesia/ t’agrade o no”. Ja ho deia Baltasar Porcel, quan afirmava que només expressava la veritat en la seva obra.

El poema IX, La mar, el més brillant des del punt de vista de qui escriu això, seria un “espill” -mot que apareix al poema-, en el qual es reflecteix l’amor autèntic que persegueix la veu poètica, un altre dels seus motius constants. Diu: “voldria revelar-li a la mar que tancaré les portes del crepuscle/ quan comence a minvar el càlid resplendor de l’autèntic amor”: entenc que està dient que no n’hi haurà cap més després d’ell. El motiu de l’amor també es reflecteix en el poema número VIII dels contundents dotze finals: “Sóc qui sóc:/ clau sorda/ que obri el pany de la passió;/llima dolça/ que poleix la pell de l’amor”: amb les paraules enamores i estimes alhora.

Com a darrer motiu: la inseparabilitat del sentiment i la raó en la construcció del poema i de la pròpia identitat, “la lògica de la casualitat” i “ho fa perquè té una cançó i mil raons” (del Corriol, poema número X).

Interpreto com a una mena de conclusió els quatre darrers versos del poema XI, Després de tot, homenatge a Martí i Pol: “Quan ja no quede cap paraula, / no sabré on aniré ni on arribaré./ El somni creixerà, com un xiquet,/ al caliu del teu albir, Guardamar”. Segurament està dient que no sap on arribarà la seva poesia un cop l’hagi acabat, en les interpretacions dels lectors. Que li haurien de fer justícia com he provat de fer-ho jo.


diumenge, 10 d’abril del 2016

No sempre la muralla es fa visible:
a vegades enganya, es torna símbol,
oposa els pensaments que s'avenien
i es fa dolor entre el desig dels cossos.
Lenta articulació dels anys i els dies
en muntants invisibles, desiguals:
al cantó de la llum fa néixer la memòria, aurora
d'infinit, fugaç, que els déus envegen.
A l'ombra, en canvi, colga el temps perdut,
llarg oblit enterrat a les heures.
Quan m'acosto, furtiva, a la finestra amb reixes,
sento el dolor de la frontera.
Ella separa les presències vives,
la intuïció de la carn i la pausa del goig.
Defensa vertical, dic contra l'aigua imaginada,
contra  el desfici de la sang,
més que un mur és la força defensiva
del seu cos contra el meu.

XIRINACS, Olga La muralla (1993) dins ÓSSA MAJOR. Poesia completa (1977-2009)

No sempre la forma del poema és en el més aparent. També és en els recursos literaris, el símbol que té sentit en el context tant com figurativament. Símbol que trenca l'empatia, "oposa els pensaments que s'avenien", i es torna "dolor entre el desig dels cossos", es torna abstracció. Per un costat d'aquesta abstracció, el lluminós, "fa néixer la memòria" que tendeix a l'infinit en la seva fugacitat d'aurora; per l'altre, el de l'ombra, s'acomiada del temps perdut, "llarg oblit enterrat a les heures", les heures que acaben amb la vida de l'arbre al capdavall, serien imatge del que mor. Quan l'ull poètic s'acosta a la finestra que és el poema, se sent entre dos móns. El poema que separa de la realitat amb el seu cos, la seva forma, que lluita contra el cos físic de la veu poètica. La "muralla" esdevindria un símbol en aquest poema que parlaria d'ell mateix, de la poesia.