Salvatge cor

[I]

Que en el cant sigui baix el bes

i astut el cor en l'abraçada:

el cor vol més, vol en excés,

i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,

¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés

que me'n fes uns camins d'onada?

¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci

ordit en perills de silenci,

virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,

qui s'exalta al somni volgut

en la perla ardent que l'imita.

RIBA, Carles

Un dels poemes considerats més difícils de la poesia catalana, però que es pot fondre, de manera intel·ligible, per poc que hom s'hi posi. Primera estrofa: que el cant del poeta toqui sempre de peus a terra, i que, alhora, en allò físic, l'abraçada, hi hagi astúcia, intel·ligència. Tots en volem més, diu la cançó, "i en el do rebut es degrada" el cor: que t'estimin és un fet que només afecta la teva vanitat, deia Thomas Mann.

Abans de caure enamorat possiblement hi ha hagut "uns ulls per a l'amor de després",  aquell a priori necessari.

"Dóna't perquè tot recomenci", perquè reneixi l'amor una vegada més, "ordit en perills de silenci", en el perill del silenci que envolta la poesia, el perill del que se sent i no es diu. "virginal d'un foc absolut", una antítesi que ens recorda que la condició humana estima amb l'ànima i el cos.

Aquest "passant de l'illa inaudita", de l'aïllament extraordinari d'aquell qui viu amb la determinació de negar una vida natural, fins que "s'exalta al somni volgut", el del veritable amor, "en la perla ardent que l'imita", el sexe que vol ser sempre a imatge i semblança del sentiment amorós.

Tot el poema és propi d'un "salvatge cor", d'un romanticisme bolcat en la realitat.