diumenge, 27 de gener del 2013

D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

 PORCAR, Josep. Fragment de Poeta i mussol, piulades al vol. Dins Salms. Blog de Josep Porcar

 La carícia que més desitgem, que ens fa tremolar, és la que no ens toca, paradoxalment. És la més sublim, fràgil de totes. La carícia sempre és superficial, però pot ser senyal de profunditat alhora. 
a

19 comentaris:

  1. Carme Rosanas27 de gener, 2013 12:16

    Em toquen les paraules de Josep Porcar i les teves... i jo diria més encara, aniria una mica més lluny que tu:

    Si la carícia no és, també, senyal de profunditat, malgrat ser superficial i a flor de pell... no és carícia.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals27 de gener, 2013 12:32

    Estic molt d'acord amb tu, Carme, de fet és el que volia dir amb "pot".

    ResponElimina
  3. artur27 de gener, 2013 13:22

    Ho trobo molt sensual ...com una cosa tant petita fa sentir tant...

    ResponElimina
  4. Helena Bonals27 de gener, 2013 16:37

    Artur,
    tan sensual com això?:

    VIII

    Que furioses
    sento córrer les aigües
    del nostre amor, oh!
    quan vinc a tu pel frèvol
    pontet d’una carícia!

    [1936]
    Carles Riba. Del joc i del foc

    ResponElimina
  5. Joana27 de gener, 2013 18:22

    Temem d'emoció sols en desitjar-la!!!

    ResponElimina
  6. Joana27 de gener, 2013 18:22

    ai volia tremem

    ResponElimina
  7. Helena Bonals27 de gener, 2013 18:39

    Molt maco Joana, l'emoció sempre ho és.

    ResponElimina
  8. artur27 de gener, 2013 18:59

    L'amor no té límits, fronteres ni gàbies.... ni suficients paraules per explicar-lo !
    Ets una mestra trobant els textos adeqüats .... M'encanta !

    ResponElimina
  9. Glo.Bos.blog27 de gener, 2013 23:28

    Tan poques paraules, tan ben dites.
    I tan ben explicades.

    ResponElimina
  10. Sílvia 28 de gener, 2013 12:11

    La idea és profunda, però jo la carícia la vull sentir sinó corre el perill que l'idealitzi i quan la senti no noti res.

    ResponElimina
  11. Helena Bonals28 de gener, 2013 14:24

    Em sobta el teu comentari, Sílvia, no hi havia pensat.

    ResponElimina
  12. llambreig28 de gener, 2013 19:05

    Gràcies, Helena. Com sempre, una visió enfocada de la imatge poètica. :)

    Sílvia, jo també prefereixo que em toquen, però a vegades... ;)

    ResponElimina
  13. Helena Bonals29 de gener, 2013 10:39

    Josep,
    estic d'acord amb tu també. A vegades val més la pena una carícia virtual que mil de reals.

    ResponElimina
  14. GLÒRIA29 de gener, 2013 22:39

    Helena,
    Faig un vol pel teu blog i em costa marxar-ne.
    Ah, la poesia...

    ResponElimina
  15. Helena Bonals30 de gener, 2013 07:43

    GLÒRIA,
    moltes gràcies! La poesia es fa irresistible, oi?

    ResponElimina
  16. cantireta30 de gener, 2013 09:41

    Ais nenes... Carícies en la mà de Porcar, bellesa en aquest bloc, i entre tot la poesia, que ens fa més humanes. Me trec el barret i les ulleres, Helena!!

    ResponElimina
  17. Helena Bonals30 de gener, 2013 10:44

    Jo també em trec el barret (no duc ulleres) amb la teva poesia, cantireta. La majoria de les vegades no hi sóc a l'altura.

    ResponElimina
  18. Unknown01 de febrer, 2013 21:05

    L'absència pot estremir-nos més que qualsevol sensació al tacte. Ara bé, absència de quelcom conegut i perdut o absència de quelcom desitjat però aliè a les nostres experiències passades? Hi ha molts tipus d'absència com també hi ha molts tipus de tremolor.

    ResponElimina
  19. Helena Bonals03 de febrer, 2013 13:32

    Bona reflexió, Joan. Era un comentari que mancava, molt absent.

    ResponElimina