UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Declaració


Sóc tan enganyador com aquests núvols

i tan de veritat com la tempesta

i sóc tan de fiar com els cartutxos

xops de la pluja d'un final de festa.



I sóc constant igual com els catúfols,

sóc infidel com prometé la pesta,

i sóc dur de pelar com els dos cuiros

que em tapen els ullets quan faig la sesta.



T'oblido cada dia vint vegades

i vint cops cada dia et veig entrar

portant o no portant les arrecades



al circuit terminal que el condemnar

comprèn del viure meu, de com m'agrades,

a prendre'm en morir fins a estimar.


CASASSES, Enric. Premi Nacional de Cultura 2012
(Dins de No hi érem. Barcelona: Empúries 1993)

El poema contrasta imatges contradictòries, per mostrar-se humà, segurament. Els núvols enganyen perquè tapen la llum del sol, la tempesta és veritable perquè quan es diu la veritat pot haver-hi un terrabastall. Els "cartutxos/ xops de pluja" no són de fiar perquè són inútils. Tres imatges que el defineixen amb la pluja de centre, la pluja que és com la poesia, que sol ser esporàdica.

La següent imatge, "constant igual com els catúfols", faria referència a la constància de les cintes transportadores que duen els catúfols. En contrast, la tempesta prometé ser infidel, perquè amb la mort les persones solen canviar de parella. En aquest sentit, "no és dur de pelar".

A l'última estrofa, declara com vint cops oblida l'altra persona, i vint cops més se li apareix, "portant o no portant les arrecades", metonímia per dir que va nua o no.

A la conclusió, i ja que es tractaria d'una declaració d'amor tant com de manera de ser, parlaria de com mor d'aquest amor, "de com m'agrades".


diumenge, 28 d’octubre del 2012

I quin lluert
tan fi, amor! -veus?, s'esquitlla
talment una ombra.

DORCA, Jordi

El lluert, la sargantana, com un vers, com la poesia, s'escapa de la nostra comprensió, alhora que és fugisser com la bellesa, com l'amor a voltes. "talment una ombra", en definitiva. Aquest haiku en seria una mostra del que diem.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Les paraules entaforades


Hi ha paraules amagades en la memòria

que mai seran apreses per ningú.

Paraules que són part d’una vida.

Entaforades, en parador desconegut,

emeten el brunzit de l’univers.

Sense identitat, acullen il·lusions viscudes

i perdudes.

A les portes del silenci

m’esperen,

em criden,

em busquen

i jo, sense saber-ho, passe la vida convivint amb elles

al seu estany immaculat.

GIRÓN ARAQUE, Jesús. Dins el bloc El cau de Calpurni

El que és amagat en l'inconscient alhora és el més real. Ningú, ni tu mateix sovint, sabrà que han existit certes paraules, les dels amors viscuts i perduts, també sovint sense ser conscient d'haver estimat tant. "A les portes del silenci", davant tot el que és reflexió, aquestes paraules se li fan presents a la veu poètica en forma de poemes, "al seu estany immaculat", el de la poesia.



dimecres, 10 d’octubre del 2012

VI

Porto i no porto,
tinc i no tinc, sospiro;
tu pensa'm tota,
sent-me fina a la fosca
rel d'on creixo, i destria.

SERRALLONGA, Segimon. Tankes de la memòria. Dins GloBos.Blog 

El poema porta i no porta, mostra al mateix temps que amaga la seva poesia. La veu poètica es dirigeix al lector, perquè pensi en la tanka, perquè destriï la poesia, fina al costat de "la fosca/ rel d'on creixo", el garbuix de l'inconscient d'on sorgeix el poema. El lector ha de destriar el gra de la palla en cada poema.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Prada II-2


Deixa´m els ulls sostinguts

en aquest marge incert

d´ imperis tossuts,

el fràgil desconcert.



La bellesa és un mur

construit de tots els cels,

tots els resistents caiguts,

tots els com sense per què.



Deixa´m els ulls sostinguts!

Han de caure en aquest vers

per dir-los qui ets tu:

El silenci, desfet de mel.


BAGUÉ, Enric dins Bloc Enric Bagué

La veu poètica vol retindre amb "els ulls sostinguts" del poema, sense afluixar, els "imperis tossuts" que es contraposen al "marge incert", "el fràgil desconcert". "la bellesa és un mur" amb el qual la lletjor topa, feta de la noblesa dels que han mort per una bona causa ("a terrible beauty is born", deia Yeats). Per tots els cels que s'albiren al món, tota la forma, el com, que no pas el fons, el per què, amb què es fan els poemes bàsicament. El vers on cauen els ulls és "silenci, desfet de mel", la mel que es fa servir a gotes, com els versos. Mel que prové de l'abella de l'altra persona a qui es dirigeix, en una metonímia. Un poema que reflexiona sobre i gràcies a la poesia.