UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 30 de setembre de 2012

Deixa que aquells a qui el destí somriu

Deixa que aquells a qui el destí somriu
s'envaneixin amb títols i amb honors;
jo, mentrestant, a l'èxit poc procliu,
gaudeixo, lluny del món, dels meus amors.
Els favorits dels prínceps s'expandeixen
com una flor davant del sol més clar,
però, d'igual manera, sucumbeixen
quan els fa un gest aspriu el sobirà.
L'ardit guerrer, famós en el combat,
si vençut un sol cop en l'escomesa,
del llibre de l'honor serà esborrat
i oblidada la seva intrepidesa.
   Feliç jo que, en un món tan capgirat,
   Estimo i, igualment, sóc estimat.

SHAKESPEARE, William, Sonet XXV
Traducció de Gerard Vergés

He llegit alguna vegada que en un moment donat Shakespeare li va dir al seu amant alguna cosa així com "Casa't i tingues fills". Només quan saps que estimes i ets estimat pots prescindir de tots els embolcalls de les convencions, del tenir o no una llar pròpia. La resta de les persones només van on bufa el vent, mentre la veu poètica segueix el seu lliure albir. Sense envejar els que suposadament tenen més sort que el gran poeta.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Foc fred


Cremo en tot el que sóc.
No t´acostis si no vols incendis,
No em toquis si t´espanten les brases.
No m´estimis sense cor
perque només rebràs les cendres.

Queda´t en el fred
de la teva distància.
LLuny, en el glaç on
adormim l´ànima.

No em besis si no vols fondre´t
L´amor és lliurar-se.
Tot el que som
ho som pels altres.

BAGUÉ, Enric. Dins Temps de mercuri


Es tractaria d'un foc fred, el de quan escrius el poema. La veu poètica crema en cos i ànima. Adverteix a l'altra persona que no se li acosti si no es vol cremar com ella, si no és disposada a estimar amb el cor. Que es mantingui en la distància gelada. L'estrofa final té molta força. "Tot el que som/ ho som pels  altres". Els altres també són per a nosaltres. La poesia la fem per estimar, fins quan ja no hi són, en el foc fred.

divendres, 28 de setembre de 2012

Acròbata

Sóc acròbata del mot,
i entre bambolines em gronxo,
adés i ara la coma i la ploma
em fan la guitza, quan assajo.
I en el circ, a les set,
tothom aplaudeix l'audàcia,
sense xarxa jo parlo.
De vegades m'escomet la por
de no ser valent, i caure...
Dins una cesura m'amago.

ALOY i ROCA, Montserrat. Dins Gàbies de vidre i pols

És la poeta que és acròbata del mot, les bambolines representarien el cel virtual per on es mou. Quan assaja, fa borradors, li fan la guitza la "coma i la ploma", en un joc de paraules, la llengua per un cantó i l'estil, el to, per l'altre. Quan és l'hora definitiva que es mostra al públic, sense cap ajuda com no sigui la pròpia audàcia, parla sense xarxa metafòrica. A vegades té por, i s'acaba amagant en l'espai, que no és espai físic, d'una cesura, al bell mig del vers. El vers protector, sempre redemptor.                                                                                                   

dilluns, 24 de setembre de 2012

Paraules


Hi ha paraules que fan pessigolles

quan es xiuxiuegen.

Hi ha paraules lleugeres, que volen.

Bombolles de lletres.

Altres són molt dolces, com de xocolata

fonent-se a la llengua.

En trobem d'estranyes,

perquè son vingudes d'alguna altra terra.

Se'n diuen de foc, que encenen passions:

Paraules que cremen...

N'hi ha de presumides, i de llamineres,

n'hi ha saberudes. També de dolentes...

Si n'hi ha de paraules!

Per amar i ofendre.

Paraules que abracen o que bufetegen.

Paraules per tot...

Però hi ha silencis que t'ho diuen tot

sense dir cap lletra.

Sense dir cap mot t'aturen el pols

i la sang et gelen.


BOSCH, Glòria


Les paraules sempre fan pessigolles si es xiuxiuegen, i sobretot si són d'amor. Hi ha paraules que volen, com "poesia". Que són com bombolles etèries. Que es fonen com la xocolata, el gel, els poemes. Que poden ser incomprensibles. Que fan que t'estimin, que estimis, "paraules que cremen", cosa que no tothom sap aconseguir. N'hi ha que poden fer mal. Però a banda del que es diu, hi ha els silencis més explícits que qualsevol paraula. Els dels espais en blanc que deixa la poesia, simbòlicament i físicament. Els silencis que et deixen gelat, els dels que callen per no ferir també. Paraules i silenci, cal saber-les combinar.


dimecres, 19 de setembre de 2012

Ells, els llibres


Que plens de paciència
esperen el seu torn,
quanta abnegació
transpira per la seva pell
quan sense rancúnia
accepten el refús d'uns dits apressats,
quina fidelitat insubornable
serva llur immòbil posa,
quin esclat de lleialtat
davant de qualsevol contesa
sempre prestos a tallar
el llast de la rutina,
que en sou, d'agraïts
en el vostre abrigall de temps
a la silent prestatgeria.

MOMPÓ, Francesc. Inèdit dins Artepoética

És un poema rodó, s'entén prefectament a la primera, a més. Els llibres a les prestatgeries esperen pacientment de ser escollits, llegits i estimats. Amb abnegació total, "sense rancúnia", sempre a punt d'oferir-se a trencar amb la monotonia del lector, agraeixen amb escreix de ser oberts i començats a llegir, que se'ls doni una oportunitat. En una metonímia, al capdavall és l'escriptor que espera de ser llegit a través seu.

divendres, 14 de setembre de 2012

Dens, el teu silenci
basteix fortificacions d'acer.
Infranquejables fronteres
filen el vimet de l'oblit,
allà on habitava
el niu del somni.

Fràgil, la meua voluntat
s'esquerda
als esquinçalls del vers.
Tènues teranyines
pengen encara de les meues mans,
esperant que el temps,
amb la dòcil innocència
de l’inexorable destí
les transporte amb ell.


NAVARRO, Joana dins El bosc dels somnis

Oblit i somni sembla que van junts en aquest poema. El silenci de l'oblit es fa infranquejable. La voluntat de la veu poètica es trenca en fer versos, que li portarien el passat en forma de teranyines. Espera que aquestes teranyines es projectin en el temps, el seu futur o destí.

dijous, 13 de setembre de 2012

Plors de sang


Segueixo buscant rere els arbres
il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…
Tants camins, tants…
I jo no em reconec entre les ombres
i em perdo, em perdo…
Encalço rastres erronis ;
erràtic, errant, em perdo
i a la vora dels precipicis
caic exhaust
entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,
tants ressons,
que no em reconec la veu
i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic
mentre tanco els ulls
amb el desig de sentir i veure clar,
però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar
i és per això que em busco als teus  ulls
allà, al fons de les mirades,
on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

ABELLANEDA, Joan. Dins 2012

Els arbres que s'arrelen són com els poemes rere els quals la veu poètica continua cercant "les il·lusions perdudes". El passat deixa petjades al camí sempre, tot i que són ombres distorsionades on no es reconeix. Els precipicis a la vora dels quals cau, errant, són el risc que corre d'anar errant. Plora sang, tant és el seu dolor. Crida, i ressonen els seus crits, de manera que no reconeix la seva veu en els lectors dels seus poemes. S'enyora molt, com sol passar amb certs passats. Fa poesia amb el desig de "sentir i veure clar", però només és "cec, sord i mut" al capdavall. Hi ha algú que farà alçar la veu poètica de nou, en els ulls de la qual tornaria a "néixer l'espurna primicera de l'existència", l'origen de tot.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Sense treva



De pura coïssor
em va caure la bena.
I era roig el paradís,
i ple d'esperances
quan jo el vaig veure. 
Però ara sóc cec, amor,
i només visc contra tu,
animal invisible, 
i per això camino,
camino i camino
tota la nit sense treva
damunt la mar misteriosa.
  DORCA, Jordi dins el bloc Adverbia

Per unes molèsties en principi insignificants la veu poètica feu fora la vena que no li permetia d'adonar-se de la realitat del país. I el contrast amb la caverna d'on provenia li feu veure de manera ardent el paradís somniat, i ple de futur. Però ara és cec de nou, les circumstàncies l'ofeguen, i davant el seu amor, el seu país, no fa més que fer coses a la seva contra, contra "l'animal invisible", primitiu i espiritual alhora, tot per la ceguesa que l'arrossega. Però camina sempre, encara que sobre la "mar misteriosa", de manera inestable, provant de surar, sense deixar-se enfonsar.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Llibres vells

Passes dels cantons doblegats d’un llibre
al prometedor pròleg d’un entrepà de membrances
que l’aire fresquet de la matinada t’ha adobat.
Al primer mos t’entretens en el blanc i negre
d’unes antiquíssimes fotografies de data recent,
deixes que el tou dels dits acaronen el paisatge
de llavis inquiets plens de paraules trencades
que envaeixen la mà amb què les penses.
Voldries que les imatges hagueren estat reproduïdes
amb ulls moderns que infanten color,
encara que només fóra amb tons sèpia
per mirar d’acabar de fer la lluna.
Mulles els dits amb la saliva del temps,
continues passant els fulls de l’ànima
on s’ha establert una família de peixets
que comencen a devorar anacronies que amenaçaven
d’esdevenir quistes roïns a la llibreria de la pell.
Quan tot l’oxigen s’ha esmerçat en el riu de foc
tanques les parpelles i li tornes el llibre al drapaire.

MOMPÓ, Francesc. Dins Uendos, greixets i maremortes

L'excusa d'un llibre trobat en una llibreria de vell serveix al poeta per tornar al passat, del qual el llibre es converteix en un símbol. El llibre també és un element físic, la veu poètica en fa un mos de "l'entrepà de membrances", una imatge molt bona del que són les cobertes i l'interior del llibre. Les "antiquíssimes fotografies de data recent" és una  paradoxa que s'explica per la presència viva en el present del passat. Amb aquestes fotos fa poesia la veu poètica, amb "paraules trencades" per la distorsió del passat. Al final s'associen els peixets del paper amb allò que s'encarrega de destruir el que es podria convertir en "quistes roïns"que provenen del passat. La veu poètica tanca les parpelles, un darrer intent de retenir el "riu de foc", la passió, i torna el llibre al drapaire, torna a la realitat.



divendres, 7 de setembre de 2012


La Joana Navarro ve a Catalunya. Els que la coneixeu, podeu demanar que us signi un llibre seu l'11 de setembre, d'11.00 a 12.30 a Arc de Triomf amb Passeig de Lluís Companys. Promet ser un dia memorable!

diumenge, 2 de setembre de 2012

Conjuminar

L’afàsia em dicta mots desconeguts,

i no voldria dir res més que el roig

de dins la pell i respirar la sang,

sentir, com pluja avall, tornar-me mar

i desconèixer l’ombra dels adéus.

Què fer dels ulls que escruten l’horitzó?


MOHEDO i FABREGAT, Fermí. Dins Bocins, poemes i algun fil trencat

L'afàsia seria metàfora de la dificultat que surtin les paraules del poema, que li "dicta mots desconeguts", sense sentit. El "roig/ de dins la pell", que voldria, seria la poesia en essència darrere els poemes. La "pluja avall", els versos que finalment sorgeixen a raig. Això de "desconèixer l'ombra dels adéus", es referiria a no enterrar els records de les pèrdues sentimentals gràcies a l'obra. "els ulls que escruten l'horitzó" serveixen per fer poesia, sempre amb la mirada alta i lluny, aquesta és la resposta a la pregunta final. El "conjuminar" del títol es trobaria en l'unir art i vida en l'horitzó metafòric.