UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 28 d’agost del 2012

Tot

Tot soroll es perd en un silenci
necessari per a iniciar el renou
del batec que reverbera
als fràgils indrets indeclinables.

Tot esguard es perd en una oportuna
mirada perquè ressonen
els laments de les oportunitats
perdudes en onsevulla vacil·lació.

Tot paisatge es perd en un horitzó
tremolós de sofriment de passos
nonats que tristos enyoren
caminants que hi haurien d’haver estat.

Tota llum es perd en la foscor
desesperada de la magolada
inconsistència del dolor que travessa
el temps i les seues perennes ombres.

Al cap i a la fi sempre s’albiren
sorolls, esguards, paisatges i llums
empresonats en malaltissos paràgrafs
                                   de color sípia.

GIRÓN ARAQUE, Jesús. Dins El cau de Calpurni

De tot a res, tot es perd. El soroll en "un silenci necessari" per generar més soroll, en "indrets indeclinables", allò essencial, la poesia. L'esguard es perd en la  mirada de les "oportunitats perdudes", els amors perduts. El paisatge es perd en l'horitzó de les experiències, en forma de passos, que no s'hi troben. La llum es perd en la foscor, el dolor que travessa el temps amb les seves ombres. Al capdavall, tots aquests elements es trobarien empresonats en el passat dels paràgrafs en color sípia, com ho són les antigues fotografies. Tot el que es perd s'hi voldria trobar en aquests textos, símbol de l'inconscient.

diumenge, 26 d’agost del 2012

Repta la distància,
una lletra per conquerir-la,
i el cor, sempre el cor
per desarmar-la.

BAGUÉ, Enric

Per vèncer la distancia amb l'altra persona, cal fer servir "una lletra", metonímia de les paraules, de la retòrica, la qual forma part de l'estratègia de seducció.  Però cal llegir aquestes paraules amb el cor per desarmar-les, tot tornant l'estima, com la poesia en últim terme no s'interpreta, sinó que se sent.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Mirava els ocells un dia


as the skin of the river floats off as the dusk of our sound settles dark.

Alessandra Lynch

Els estornells polits

amb l’escopinada dels pastors,

les merles de lluents navalles plegades en cada ala,

el pinsà púrpura desorientat,

de vol absent,

com si sabessen que ja tocava

baixar de les altures,

ajocar-se delicadament,

desafiar els trets de gràcia de la fona.

Els teuladins sense la lleugeresa d’inflat plomatge,

sornejant desganadament en cercles.

Quin canvi d’opinió els propel·lia a seguir fent voltes?

Els seus menuts ventres d’ocells petaven buidors de llavoretes

tot i després de farts,

tot i després que les ales s’haguessen serrat brutalment

l’una contra l’altra,

fins que la torreta verda de la infantesa espetegàs

i caigués,

buscant la sagnia del meu cor d’esquirol,

inundant de solitud el meu ull de llebre.


BESSÓ, Pere. Les Roses de Lancelot


Els ocells, tot i saber que han d'acabar morint, "desafiant el toc de gràcia de la fona", continuen "fent voltes", fent la pataleta. Fins que "la torreta verda de la infantesa" desapareix definitivament amb la seva mort. En el fons els ocells serien una imatge de la vida del poeta, per un cantó. Per l'altre hi ha la seva poesia, la de l'esquirol que salta o la llebre que corre. Els ocells, la infantesa morta, es projecten en la sangria o solitud d'aquests animals, que no volen, però sí que tenen molt de moviment. La poesia és l'últim refugi.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Pàgina de dedicatòria


Torna el pètal al Llibre de les Roses,
l'ocell de fusta jau en la gàbia.
Les fulles dels arbres de la soledat cauen
en somnis de pacotilla a la cambra del poeta malalt.
La natura només envelleix en els mots.

BESSÓ, Pere. Les Roses de Lancelot. 2012

El pètal, els versos, tornen a la poesia, en forma del "Llibre de les Roses". La interpretació és de fusta, encara que s'obri la gàbia no pot volar. Les fulles, com les pàgines, cauen en la soledat i els "somnis de pacotilla", realistes, del poeta malalt de poesia. Tot i això, "La natura només envelleix en els mots", ja que si no, simplement mor. En canvi, la natura en la poesia perdura una mica. És un bon poema d'entrada al llibre de Pere Bessó, és lúcid sobre la creació.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Ella vol certeses

Ella vol certeses que creu que jo tinc

amagades, com l'aigua del desert.

Ignora que les meues són certeses fòssils,

les que tinc, ai!, si les use se m'acabaran.

Com els fòssils, que s'extreuen de la terra,

com les restes que soterrades

pels sediments verges, s'han compactat.

Endurides. Com el que queda d'un ésser viu,

o del seu rastre,

sobreviuen les meues certeses.

Sota la terra guarde el que crec, el que sé

i el que no sé, el que em diuen,

el que m'imagine,

el que no vull, el que m'ha envaït,

el que m'ofega.

I la certesa se'm confon amb el dubte.

I guarde el passat intacte,

mentre còrrec cap al present.

ROIG CELDA, Rosa dins versos.cat


Les certeses, si hi són, són amagades darrere la poesia que és com la terra que conté els fòssils. Una manera de conservar "el passat intacte". Si l'usa, aquest passat, si el fa sorgir a la superfície, si li treu el misteri, s'acabaran les certeses fòssils, paradoxalment, perquè elles viuen en l'inconscient. La poesia inclou totes les inquietuds de la veu poètica, siguin certeses o dubtes, al capdavall.


dimarts, 14 d’agost del 2012

La gravetat de la força

La flor es buida en el cos del fruit. La
buidor no és a la caiguda. La gravetat ho
emmascara tot.

OLIVARES, Agustí dins Origami inert. Primer premi del 22è Premi de Poesia Martí i Pol

Francesco Alberoni distingeix entre enamorament i amor, entre flor i fruit. Els anglesos en diuen fall in love, d'enamorar-se. Però el mal, la "buidor no és a la caiguda", no és pas dolent d'enamorar-se, sinó el contrari, encara que l'estimar, "la gravetat", ho pretengui cobrir tot.

divendres, 10 d’agost del 2012

Intent de haiku de sobretaula

Seca la pluja
les lleganyes del gos
el sol i la lluna. 

PUJOLÀS i PUIGDOMÈNECH, Núria, dins Miramelsmots

Un oxymoron, una contradicció que contraposa la sequedat amb la mullena de la pluja, per dir que es tracta d'una pluja especial, que treu les lleganyes del gos, que li treu els senyals de somnolència, per tant l'arrossega al dia. De la mateixa manera com es contraposen el sol i la lluna, tot i que els dos astres es complementen també. El sol i la lluna al mateix temps és el que voldríem tots.

diumenge, 5 d’agost del 2012

I ets ben segura,
causa perenne, rosa
empedreïda.

Karsten dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

La "causa perenne", que no desapareix mai, és la "rosa empedreïda", apoderada d'un costum, un vici, una addicció, els de l'amor. La rosa en el fons seria la poesia, aquesta sí que és ben segura. Hom és artista fins la mort. Però la idea de l'amor també pot perdurar.

dijous, 2 d’agost del 2012

CLVIII

La tardor es dreça com la sang de les fulles caigudes a l'ombra de la pedra folla.

BESSÓ, Pere. Iteràncies, interferències i grafitis


La tardor s'eleva alhora que és decadència, de "fulles caigudes" per la sang, el color vermell d'aquestes fulles. La tardor pot ser roja, apassionada, com en Margarit. Les fulles vénen a caure "a l'ombra de la pedra folla" (en un joc de paraules), a l'ombra de la poesia sempre poc racional, misteriosa i que per això es pot considerar folla (per connotació), i pedra, perquè perdura.