UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 29 de febrer de 2012

Dintre el seu món
s'ofega la memòria
en l'ombra balba.
S'escarpen els camins,
supuren les ferides.

NAVARRO, Joana dins Esqueixos


La memòria s'ofegaria en el seu món, l'ombra balba, imperfecta, que projecta la poesia, la del poema o la seva interpretació. Els camins d'aquesta memòria amb el temps s'erosionen i es fan intransitables, mentre supuren les ferides que no es curen, tampoc en el poema.

dimarts, 28 de febrer de 2012

Cingles de lluna:
venes avall la blanca
amor que em sotja.

Karsten dins el "Premi Joan Teixidor Poesia Ciutat d'Olot" Haikus 2012

En vertical, com un espadat, de la mateixa manera com les venes baixen per les extremitats, i es noten en les mans i les cames, la lluna ens observa des de dalt. La lluna que és una imatge de l'amor, inaccessible com els cingles. Les venes contenen sang vermella, però aquesta es torna blanca en relació amb l'astre, com l'amor físic es torna sentiment, poesia. L'amor, la interpretació sí que és lluny i difícil en aquest poema.

diumenge, 26 de febrer de 2012

L'he ben copsada,
i per fugir m'hi agafo:
l'heura, la vida.

Karsten dins el "Premi Joan Teixidor Poesia Ciutat d'Olot" Haikus 2012

Per fugir de la vida que hem copsat com un element negatiu, cal primer que ens hi agafem, com l'heura que s'enfila cap a la superfície de la paret agafant-s'hi primer. Cal arrelar-se per florir.
EMPREMTES
*Les empremtes càlides
del teu cos tot despullat.
Ja no les percep.

Les empremtes fredes
del teu cos imperceptible.
Em furten la llum.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HUELLAS

Las huellas cálidas
de tu cuerpo desnudo.
Ya no las siento.

Las huellas frías
de tu cuerpo invisible.
Roban mi luz.


Ana Muela Sopeña


*****

EMPREMTES

Les
empremtes
càlides
del
teu
cos
tot
despullat.
Ja
no
les
percep.

Les
empremtes
fredes
del
teu
cos
imperceptible.
Em
furten
la
llum.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HUELLAS

Las
huellas
cálidas
de
tu
cuerpo
desnudo.
Ya
no
las
siento.

Las huellas
frías
de
tu
cuerpo
invisible.
Roban
mi
luz.


MUELA SOPEÑA, Ana
La veu poètica troba a faltar l'altra persona físicament tant com mentalment, en allò càlid tant com en allò fred, el sentiment cristal·lí que en desaparèixer li furta la llum, perquè aquest "cos imperceptible" era llum, era bellesa. Les empremtes de l'altre són una bona imatge, perquè el poema va més enllà d'allò terrenal,  pot fer tant de mal l'empremta física com la mental, per la mateixa manca de percepció d'aquesta. És el dolor de la buidor.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Com arrel d'arbre,
creix el vers cap endins
i allí es recull.
Calla davant l'angoixa
i crida des de dins.

NAVARRO, Joana dins Esqueixos


Les arrels de l'arbre són invisibles, soterrades, però d'elles i de l'aigua que recolleixen en depèn la bellesa exterior de les branques. De la mateixa manera, el vers no és més que la punta de l'iceberg de tota una vivència que s'amaga alhora que es mostra en els versos tan breus. "creix el vers cap endins", cap al món interior de la poetessa, "calla davant l'angoixa/ i crida des de dins": fa un cant a crits alhora que calla, la paradoxa del poema. D'un poema rodó.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Camino enlluernat dins la tenebra

Camino enlluernat dins la tenebra
i m'encomana sa fervor la nit.
Suren en l'aire obscurs olors de roses.
Penja la fosca com un herbei marcit.
El silenci s'enrosca com una heura
en el tronc solitari del meu pit.

AGELET i GARRIGA, Jaume. Camins interiors, dins Poesies completes

La tenebra enlluerna la veu poètica: només des d'ella podem arribar a enlluernar-nos-en, sigui perquè en podem sortir, sigui per la paradoxa que la foscor, allò menys racional, ens proporcioni la màxima lucidesa. Els "obscurs olors de roses", una sinestèsia que va en sentit contrari, les roses serien fosques quan sempre són  lluminoses. Allò poètic és obscur, misteriós. La fosca penja com "un herbei marcit", la de la posta de sol sempre tan lírica. "El silenci s'enrosca com una heura": no se'n pot despendre, "en el tronc solitari del meu pit": en el seu cor, en la seva poesia. La veu poètica que camina ho faria al llarg dels seus poemes, entre "sa fervor de la nit" i el silenci, motors constants de la poesia.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Damunt de la sorra
són les paraules perdudes
que la mar devora.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PALABRAS PERDIDAS

Sobre la arena
las palabras perdidas
que el mar devora.


MUELA SOPEÑA, Ana


Com arena coberta per la immensitat del mar, els poemes, els versos, les lletres, són sobrepassats per la poesia. Poesia que seria com voler fer cabre el mar en una peixera, la del poema. Les paraules en els llibres es faran velles, però la poesia roman, com quan se sabia de memòria. Allò més intel·lectual no hi pot fer res davant la força de l'art.

dimecres, 8 de febrer de 2012

A casa nostra,
un paisatge és un quadre,
o si es vol una postal:
una superfície limitada i plana.
Llavors, l'essencial
(allò que determina la mirada de l'artista)
és enquadrar,
posar el marc,
decidir les renúncies:
què queda dins el quadre i què queda fora.
Com retratar aquí
un espai esfèric,
allò que t'envolta per totes bandes,
allò que no admet renúncies,
allò que no és possible enquadrar?

Paisatge al desert Namib, el primer
capvespre, quan tot era nou i tot possible

VILLATORO, Vicenç L'espai immens. Quaderns de Namíbia


Davant el sublim, l'incommesurable, com s'hauria d'emmarcar una vista? Com es pot contenir el desert en una imatge, en un quadre o postal? L'artista i el seu marc queden petits, l'essencial, l'invisible no es pot copsar, tampoc en aquest poema. A vegades l'aigua no cap en una gerra, però malgrat això continuem escrivint.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Paraulotes

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressó del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo, volent escriure poemes.

ALOY i ROCA, Montserrat dins Gàbies de vidre i pols

La veu poètica en crisi creativa, no prou forta perquè no pugui fer un poema brillant com aquest, que descriu com no troba més que la "resposta premeditada" (massa racional, poc espontània, previsible), aixi com "el ressò del diner": no es tracta de paraules immaterials, precisament, ni inspirades. És un art solitari, de "monòleg inconnex", de "masturbació verbal", metàfores de la creació, que manté "a les fosques" de la nit de la poesia. Ningú no pot ensenyar la veu poètica, en definitiva. Si s'inspira en la vida, "paraulotes del carrer", no en treu l'entrellat. "I jo, volent escriure poemes": la veu poètica que escriu això,  no es troba precisament en crisi creativa, més aviat descriuria un temps anterior com acostumen a fer-ho els poetes.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Síntesi (de deomises)

Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?

Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?

Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?

Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?



El poema és estructurat en quatre preguntes, una en cada paràgraf, d'una veu poètica que reflexiona sobre l'amor. Es pot resumir una vida plena d'art ("paraules i imatges") per deixar al descobert els paratges "idíl·lics" antics, origen d'aquesta obra, es pregunta la veu poètica. La felicitat en el retorn del passat es manifesta en el vers "on la joia de viure és melangia de l'ahir", tot i aquesta melangia, qui estima hi troba goig.

Però alhora, caldria evitar els camins plens de "tristors eternes", on no té pietat de tu el destí?

L'amor que li ofereix l'altra persona, potser no pot cabre en una vida sense perdre's?

Podrà evitar de sumar a l'enyor que té de l'altra persona la seva absència definitiva, es pregunta per últim. Totes aquestes reflexions contradictòries portarien a la síntesi que s'intueix darrere el poema entre passat, present i futur.