L'he ben copsada,
i per fugir m'hi agafo:
l'heura, la vida.
Karsten dins el "Premi Joan Teixidor Poesia Ciutat d'Olot" Haikus 2012
Per fugir de la vida que hem copsat com un element negatiu, cal primer que ens hi agafem, com l'heura que s'enfila cap a la superfície de la paret agafant-s'hi primer. Cal arrelar-se per florir.
Sense arrels, dificilment podrem sobreviere en aques mar d'heura que s'enfila sempre cap el cim.
ResponEliminaMolt bonic, Helena
Sense arrels, dificilment podrem sobreviere en aques mar d'heura que s'enfila sempre cap el cim.
ResponEliminaMolt bonic, Helena
Té molta altura aquest poema! Com els Cingles de lluna que és el títol del poemari. Karsten és el pseudònim d'un poeta que tu i jo coneixem...
ResponEliminacal arrelar-se per florir...no sé si m'han arribat encara més aquestes sàvies paraules que el mateix haiku ...bon diumenge poètic!
ResponEliminaElfreelang: gràcies, però el poema és insuperable!
ResponEliminaEm sembla que hi torno a veure doble.
ResponEliminaJordi:
ResponEliminaNo hi veus doble, és un poema que ha de donar per altres molt bones interpretacions.
M'agrada molt aquest Karsten, el poc que n'he llegit i començat a interpretar. Espero estar a l'altura de tots o quasi tots els seus haikus!
Gràcies, Helena.
ResponEliminaÉs maco, Helena. És profund.
ResponEliminacantireta: mentre sigui mínimament al seu nivell em conformo.
ResponEliminaSembla contradictori que per a fugir d'una cosa t'hi hagis d'arrelar. Però bé, la vida és plena de contradiccions!
ResponEliminaPorquet: les paradoxes fan poesia sovint.
ResponElimina