UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 29 de maig de 2011

L'home sol

Quan arribes a casa de la feina i descanses
penses en ella sola. És un pensament tendre.
Ho fas sovint quan mires la ciutat solitària,
la taula desparada, la llum que entra i dibuixa
—llum de la tarda— un cercle de tristor a les imatges
de la casa tan trista en què vius i recordes.
Penses en ella sola, fa temps que l’estimaves.
Els jardins i les places són el vell testimoni
de la mà que ara truca a una porta tancada,
d’una ombra que és la seva que fa temps t’abraçava.
Ho estimaves tot, d’ella. I és així, quan arribes
a casa de la feina, que has de parlar en veu baixa
i imaginar que és just, potser, que estiguis sol,
que siguis sempre lluny i sentis veus que callen.
I saps que el plor retorna si escolta les paraules
omplint racons i places. Perquè tu l’enyoraves.
Les places són desertes. Ets un home que arriba
tan cansat de la feina i pensa que és tristíssim
no trobar ningú a casa, un petó, un gest amable,
i travessar la porta, el dolor d’esperar-la.
Arribes en silenci i saps que ella podria,
amb la llum dels seus ulls, amb la seva paraula,
omplir tots els racons i il·luminar la casa.
Ets l’home que s’atura, un hivern que comença
i un record que s’acaba. Ets un home que passa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Poema que parlaria d'un amor perdut, i de l'enyorament, que fins i tot també s'ha perdut. "la mà que ara truca a una porta tancada" és una imatge colpidora, així com "una ombra que és la seva que fa temps t'abraçava": l'ombra sol fer referència a l'ànima, en una metonímia, perquè d'abraçar només ho pot fer el cos. És bonic "ho estimaves tot, d'ella". Això és difícil de dir d'algú. La veu poètica arriba a imaginar que "és just" que estigui sol. Però hi ha certes cabòries que caldria esbandir a vegades, no ha de ser necessàriament culpa seva. "que siguis sempre lluny" em recorda Margarit quan sosté que l'únic lluny és el passat irrecuperable. "i sentis veus que callen", una paradoxa de com el silenci és sorollós a vegades. Un "home que s'atura" és anàleg a "un hivern que comença", l'hivern ho atura tot, acaba amb el record, però a vegades el congela perquè reneixi en la poesia. "Ets un home que passa", tots ho som.

dijous, 26 de maig de 2011

Al café

Ulls tous als dits
remenen la tassa,
el dubte negre,
l'aroma intens.


Castell de cartes,
besllum,
ràfega de vent.
Alè gelat
surt del celler,
travessa un clivell.

NAVARRO, Joana, dins Besllum

Hi hauria una metonímia en els "ulls tous als dits": la vista és la que remena la tassa, perquè la persona hi està concentrada. El dubte negre seria una sinestèsia per dir que mentre hi ha dubte no hi pot haver claror. "l'aroma intens" és lúnic que no sembla una imatge en la primera estrofa, és un vers que torna a la realitat.

El "castell de cartes", el que construeix la veu poètica amb un poema, per exemple, però amb paraules, si ve una "ràfega de vent", s'emportarà allò que permetia de besllumar. De "l'aroma intens" a l"l'alè gelat", que "surt del celler", d'allà on reposa la poesia per arribar a ser un poema. "travessa un clivell", per les escletxes es constitueixen els versos. Tot això se li devia acudir davant d'una tassa de cafè a la poetessa, ja diuen que ajuda.

dilluns, 23 de maig de 2011

Tot el viatge escuro les cançons de juny,
aquell que érem legió d'adolescents
que traspassava alguna primavera.
Quan va entrar un temps que no era el nostre,
va rabejar-se a places i carrers,
xuclava els cossos, els mercats, la sang.
Ara hem perdut el nord, i tot el foc
que portàvem ha mort, engolit
per immenses rieres de detritus.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major.

La veu poètica escura, repassa les cançons de juny, de finals de primavera i de quan era la seva primavera vital. Època en què va irrompre un temps que no era el seu -Olga Xirinacs va néixer el 36 si ara n'ha fet 75, per tant es tractaria de la dictadura-, que s'ho emportava tot, i que també es va emportar el nord de molta gent, la seva verdor de primavera, el seu foc que s'ha esmicolat, "engolit/ per immenses rieres de detritus", les de l'oblit, un foc del qual només en resten els poemes, que serien aquests detritus.

dissabte, 21 de maig de 2011

Silencis

No és difícil acollir-se a la dansa del silenci, que ve i va marcant el ritme al compàs del tabalet. Què difícil escoltar-lo amb els ulls al cor, perquè encara no ha arribat amb el seu perpetu mantell d'acer per aïllar-nos amb indiferència tenaç i freda. I llavors, sols llavors, quan ens abrigue en la negra i fosca nit... poder dormir.

JOANA dins El teler del record

És una paradoxa que el silenci vingui i vagi "marcant el ritme al compàs del tabalet": és un silenci sorollós. Els ulls sempre estan relacionats amb el cor (com en Gilabert de Próixita) i encara que no és difícil de deixar-se envair pel silenci, és difícil que ens arribi al cor, perquè encara no ens ha cobert del tot. Només quan ho fa, tot aïllant-nos de "la negra i fosca nit", podem dormir tranquils.

divendres, 20 de maig de 2011

Sonet hivernal

A wintry sonnet

A Robin said: The Spring will never come,
And I shall never care to build again.
A Rosebush said: These frosts are wearisome,
My sap will never stir for sun or rain.
The half Moon said: These nights are fogged and slow,
I neither care to wax nor care to wane.
The Ocean said: I thirst from long ago,
Because earth’s rivers cannot fill the main.

When Springtime came, red Robin built a nest,
And trilled a lover’s song in sheer delight.
Grey hoarfrost vanished, and the Rose with might
Clothed her in leaves and buds of crimson core.
The dim Moon brightened. Ocean sunned his crest,
Dimpled his blue, yet thirsted evermore.

ROSSETTI, Christina

Sonet hivernal

“No tornarà mai més la primavera”,
digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.
Féu un roser, “quin cansament de gebre,
ni sol ni pluja la saba enardeixen”.
La mitja lluna: “En nits de boires lentes
tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.
Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,
els rius de la Terra no m’omplen més”.

Va arribar la primavera, el pit-roig
va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.
El glaç va desfer-se i la rosa
es vestí amb fulla i poncelles carmí.
La lluna mat brillà. L’oceà al sol
s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.

Traducció de Jordi Joan

A vegades la travessia del desert es fa tan dura que tens la temptació de pensar que no hi haurà una nova primavera. Tens la idea de deixar de fer, de no construir més nius. Penses que si la boira no deixa veure la lluna, per què evolucionar cap a lluna plena o al revés. Però, evidentment, la primavera acaba tornant, i el mar, el cor, beu dels rius, però això sí, sense sadollar mai la seva set del tot.

dimecres, 18 de maig de 2011

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

MARTÍ I POL, Miquel

El poeta sembla que vulgui definir què és un poble, el seu poble, de manera no convencional: simbolitza el poble un vell tossut que potser encara estima, una noia que encara no estima, algú menystenible com un "comerciant en descrèdit", algú odiós com "un parent amb qui vam renyir".

El poble és tant les èpoques de calor com les fredes, és estantís com un parapet damunt la sorra, és en contínua evolució.

És la feina de quaranta anys tant com l'avorriment, el "desfici del diumenge a la tarda". És la família, és el grup en total.

El poble, com que és fet de la vida de les seves persones, ho és tot, el blanc i negre de "la vida i la mort", que resumeix tot l'anterior. En últim terme, no es pot aferrar el significat del poble, és una cosa abstracta, sembla que digui.

dissabte, 14 de maig de 2011

Cal·ligràfic

Rellegeixes els teus escrits
amb la distància de la memòria,
estranys retalls de tu
dels quals, a voltes, no reconeixes
ni les grafies,
fragments que semblen buscar camins,
idees, energies pròpies,
lluny de tu, potser coneixedors
de les teves limitacions.

MEYERHOFER i RIBAS, Rafael dins el bloc Esquitxos

Rellegir és el que es fa quan has estat feliç llegint el primer cop. La relectura és necessària per arribar a entendre un poema. Llegir de nou és bo per interpretar més a fons una novel•la. I rellegir-te tu mateix és ser capaç de corregir el que has escrit, amb les capes de pintura necessàries per ser lúcid. El que hi havia escrit té vida pròpia, com el passat condiciona el futur, amb “les teves limitacions” incorporades. No en “reconeixes/ ni les grafies”, simbòlicament s’entén. La cal•ligrafia, allò fet a mà, és senyal de la mesura humana, com caminar respecte anar en algun mitjà de transport. La lentitud que no pot desaparèixer per molt que ens modernitzem.

dimecres, 11 de maig de 2011

Memòria del pare

Sé que he tingut un pare.
Perquè el meu fill ho pugui dir també de mi


De vegades veiem els carrers solitaris.
Contemplem el crepuscle, caminem cap a l’alba.
A fora es fa de nit, som els éssers que callen,
que estimen en silenci. La veu que és dins els llavis
ens diu el nom, ens parla. Parlaré d’aquest home
que ara em somriu, que pensa en la boira desfeta
entre les torres blaves. Parlaré del meu pare,
d’aquest gegant que sempre venia i m’agafava
quan anàvem al port. Pujàvem a les barques
i rèiem sota un cel que s’estenia plàcid,
vànova d’alegria al bell mig de la tarda.
Al llarg d’aquells passeigs que fèiem per la sorra
ell m’explicava el mar. Em deia: «¿Veus? El far,
la llum que brilla a l’aigua, els mariners que tornen,
la sal i les onades.» I jo deia: «Tinc por»,
i ell em besava. Sempre em cantava cançons
que embellien històries i aventures passades.
També hi havia el blau que mai no s’assemblava
al blau d’un altre instant. Enfilàvem turons
i descobria els camps, les antigues arbrades,
em deia que la guerra va ser ferotge arreu,
que molta gent moria a la terra cremada,
coses que no s’expliquen als nens que volen viure
feliços en l’absència del dolor i l’enyorança.
Jo m’anava fent gran caminant en silenci
al costat d’aquell home que sé que m’estimava
amb un amor tan ple que el món el pressentia
al seu cor i al mirall de la nostra mirada.
Embellia els jardins amb un cant de paraules
i em deia la ciutat, aquella llum tan blanca
de les altes façanes retinguda als balcons,
als vidres de les cases. Una dona escombrava
i fregava un portal, netejava una escala,
i la vèiem tots dos, ens somreia i parlàvem
del fred que no venia, de la vida que passa
a poc a poc, dels anys, dels records, de la mare.
I s’anava fent fosc. Caminàvem i anàvem
l’un al costat de l’altre, sense dir res. Callàvem
fins que se’ns feia l’hora de tornar cap a casa.
Va passar el temps. Sovint recordàvem la mare.
Aquella nit, com sempre, vam caminar en silenci
i el pare m’explicava la tristor que tornava
quan travessàvem junts els carrers i les places.
Sabíem que aquell dia ploraríem amb l’alba.
Tota la nit a peu. La lluna acompanyava
el nostre plor silent. Havíem de trobar-nos
amb el que érem, amb tot el que més enyoràvem.
Tota la nit ben junts, caminant amb el pare,
i em vaig fer gran així, potser sense adonar-me’n.
S’esvaïen reflexos, les estrelles semblaven
desfer-se enllà dels núvols. El dia començava.
I així, caminant junts, abraçats a l’albada,
he recordat avui la teva veu cansada.
Estima amb mi la llum, mira com brilla l’aigua,
contempla amb mi l’aurora i el sol que despuntava
ressorgint d’aquell mar que era bell per nosaltres.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

És bo de contemplar el crepuscle, simbòlicament, i caminar cap a l'alba, que sempre hi hauria d'estar esperant-nos. De nit és quan viu la poesia, els "que estimen el silenci" són els poetes. El "cel que s'estenia plàcid,/ vànova d'alegria al bell mig de la tarda" és una metàfora preciosa, el cel els protegia d'alguna manera. La veu poètica recorda que en ensenyar-li el mar el seu pare, ell deia: "Tinc por", com tots els nens, com tots els primitius, com tots els poetes davant la natura, davant la vida. És conscient que "hi havia un blau que no s'assemblava/ al blau d'un altre instant" (cada moment no s'assemblava amb cap altre, perquè no l'envoltava la monotonia). El pare li explicava la duresa, l'horror de la guerra, "coses que no s'expliquen als nens", el que Margarit diu a "Casa de Misericòrdia": "sempre són falsos els finals dels contes,/ perquè no es suïcidin els infants". El poema continua parlant de com el poeta i el seu pare caminaven fins a l'alba, i en parla com si el pare hi fós present, perquè per a ell encara ho és, també la mare. Amb l'alba retrobarien el que més enyoraven, i per això plorarien, potser de felicitat.

diumenge, 8 de maig de 2011

El Nadal d’un vell, al bosc

Es recorda, de nen, desprendre amb cura
del sòl del bosc uns pans de molsa humida.
Mà sense sang, plana en la roca, jura
que un temps va viure i va sentir la terra.
Només un liquen insinua vida,
posa en la pedra un rovell de natura.
Ell frega un dit en l’eixuta pastura.
Hi ha un voltor, al cel: consira si és que aterra.
Torna la mà a abandonar-se, ferida.
Què pesa més que el cor, una desferra!

LLAVINA, Jordi dins País de vent

"Jo també he estat feliç" (com s'acostuma a interpretar "Et in arcadia ego"): "jura/ que un temps va viure i sentir la terra". El vell protagonista es projecta en la natura, "l'eixuta pastura", el liquen sobre la pedra, que li recorden com collia molsa humida per Nadal de petit. El vóltor al cel el fa pensar en la mort. Ara la mà no té sang, aquesta mà torna "a abandonar-se, ferida" segurament pel retorn del passat. "Què pesa més que el cor, una desferra!": la desferra de la seva vellesa és superior a les seves ganes de viure. Poema colpidor, escrit per algú que encara no és vell, però que hi pensa. Sembla que la felicitat sempre recau en la infantesa.

divendres, 6 de maig de 2011

Estàtua o banc



Les capricioses mans del picapedrer
decidiren per mi,
estàtua o banc;
només la mentida de l'esguard
o el càlid contacte de la pell.

MOMPÓ, Francesc dins el bloc Uendos, greixets i maremortes

A l'hora de decidir per què optar, per un banc (més terrenal) o bé per l'estàtua (més artística), sembla que es van decidir per l'estàtua. "la mentida de l'esguard"-perquè l'esguard, que no es pot aferrar, és el contrari del que es considera real-. En canvi, "el càlid contacte de la pell" és el que tocaria més de peus a terra. El picapedrer es decantà pel romanticisme, doncs.

dijous, 5 de maig de 2011

El mosquit sap molt bé, petit com és,
que és animal de rapinya.
Però, tot comptat i debatut,
ell només es preocupa d’omplir el seu ventre,
no posa la meva sang al banc.

LAWRENCE, D. H., The Ship of Death and Other Poems. Traducció de Jordi Llavina.

És veritat que un mosquit és un paràsit, però almenys no especula pas amb la sang que es queda per "omplir el ventre". Un crític també se'l pot titllar de paràsit, però la seva feina té molt de valor al capdavall. Un artista crea per entendre, un crític interpreta per entendre.

dilluns, 2 de maig de 2011

No col·laboro

...Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il.lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D'aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col.laboro.


MARTÍ i POL, Miquel La pell de violí

Fins que va saber que els seus sentiments no eren transformats en gotes com rosada o perles, no va adonar-se que el món és prosaic i abstracte, no hi troba empatia. Aquest món inhabitable l'ha portat a rebutjar el plorar, els renecs, el mossegar-se les ungles: allò que ens fa més "humans". És curiós, Margarit ha dit "Malfia't del vell que no renega", l'altre punt de vista. Però Miquel Martí i Pol no vol col·laborar amb la lletjor del món.

diumenge, 1 de maig de 2011

Les hores aturades

Les hores s’aturaven als rellotges
perquè era molt més lent el teu amor
que el temps impetuós de la bellesa.
Hi havia solitud als cels glaçats
quan les fosques gavines se n’anaven
a una terra nascuda de la llum.
Haurem perdut un mar de coses belles
que ens tornarà l’estiu més bondadós,
i tu que tant m’estimes m’abandones
als braços de la pluja quan fa fred,
quan s’imposa a la nit sempre acostada,
l’amor de tu que escalfa cada hivern.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Les hores sempre s'aturen en la poesia. L'amor de l'altra persona pot ser més lent i perdurable que la bellesa, que passa ràpid. Però l'amor se'n va amb el fred, com les gavines. Tot passa, tot torna, amb un nou estiu, tot i que pel camí "haurem perdut un mar de coses belles". Aquella qui tant l'estima l'abandona a la intempèrie, la nit, l'hivern, tot i que l'amor o el seu record escalfin cada hivern. Això és el més important de tot, que l'altre no t'hagi dit que no, que diu Alberoni.