UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 31 de gener del 2011

Vibracions

(selecció de dos poemes de Joan Salvat-Papasseit)

Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.

Un cop és fet el poema, deixa de ser de l'autor, d'aquí la "dolça recança". El ventall són les interpretacions que es fan d'un únic nucli, la poesia del Poeta (així, en majúscules). L'ànima del poeta reviu en el lector, en definitiva, que vibra amb el poema.

La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles hi deixa!

Malgrat que el vidre és compacte i glaçat, la pluja, lleugera com és, deixa emprempta en ell. Les "molles" del lector del poema, que sempre altera la idea inicial, fent-la una mica menys transparent, paradoxalment, tot i que d'entrada elimina el glaç. La bona interpretació fa pensar més encara, genera més preguntes.

dijous, 27 de gener del 2011

Jo sols assenyalo les hores clares.
Rellotge de sol.


Ara crido per a tu, d'una en una,
les hores de pedra gravades a les nostres cames
d'infants jugant a l'era,
quan la tardor de pins domèstics i núvols casolans
obria els braços de magnòlies
i descloïa silencis de conquilla
a l'arena incomptable
de les llegendes del temps.

Les lletres eren fixades a quatre lloses
daurades de palla i clofolla de cigró.
les nostres corredisses contenien distàncies
empresonades als segles,
i jugàvem a quatre cantons
sobre la saviesa llatina.

Veig els dits de la llum resseguint els contorns
que et sobreviuen,
i com, el vent tornassolat festeja els penells
amb corrandes de falzia.

Si amidéssim tan sols les hores tendres,
que en seria de breu, el nostre pas.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Diu Pessoa, a través de l'heterònim Alberto Caeiro, que la vida és feta de dies de sol i de dies de pluja, i que tots compten igual. Aquest fantàstic poema es titula "Jo sols assenyalo les hores clares" i acaba dient que si sols comptéssim les hores, els segons feliços d'una vida, aquesta en seria molt, de breu.

Jugant amb els contrastos entre la pedra, "la saviesa llatina", "les quatre lloses", per una banda, i la palla, "la clofolla de cigró", les lletres guixades, per l'altra. Però també els "pins domèstics", la natura domesticada, i els "núvols casolans", la casa oberta al cel, per l'altre costat. Aquesta simultanietat és pròpia de la bondat de la vida. "Tempus fugit", i la felicitat encara més.


500 entrades amb aquesta, per cert!

dimarts, 25 de gener del 2011

H1

lluny de mi la llum,
llaminera de mena,
llepa el teu blau món.

MEYERHOFER i RIBAS, Rafael dins el bloc Esquitxos

Si la llum és lluny, és que és de nit. La llum se n'ha anat amb l'altra persona que es troba sota la claror racional del dia. Alhora, el color blau del cel també ho és de la poesia, que per sinestèsia és blava, espiritual i inabastable com el cel, el mar, el llenguatge. La llum és llaminera dels versos, que paradoxalment solen sorgir en la nit. L'aliteració de la lletra ella serveix per incidir en la idea unitària d'aquest poema, més enllà de la distinció entre dia i nit, entre claror i foscor. L'"H1" del títol faria referència a l'hivern, al mes de gener del 2011, en què la llum de l'estiu és lluny.

diumenge, 23 de gener del 2011

El mapa en blanc

Llençols,
arrugats vestigis del desig.
Orografia amb valls i rius:
nit aspra. Somni del cos,
mentre passava, figurada,
la vida de puntetes a frec
d’una besada.
-------------------Sento,
en la pell,
un caliu fred: l'absència.
I una set de nord
que no em deixa badar
boca:
l'agonia d'un mapa en blanc.

SOLÀ COLL, Jordi, dins el bloc El far a trenc d'alba

Diu margarit, dins "Final de recital", que "estimar és ser distant./L'amor és ser estranger". És una paradoxa, com diu Iris, una oxymoron, "d'un caliu fred, l'absència". S'estima més en la distància, en l'absència temporal que no pas quan s'està enganxat amb l'altre.

La imatge del mapa en blanc també és una meravella, no tens ni rastre de per on has d'anar, però continues buscant el nord, el far que dóna títol al bloc on hi surt aquest poema. Alhora, es relaciona amb l'"Orografia amb valls i rius" del principi: en els dos casos una imatge d'allò físic, d'allò material d'una relació, al mateix temps "somni del cos", perquè un mapa és una cosa abstracta, al capdavall. "mentre passava, figurada,/ la vida de puntetes a frec d’una besada": potser a través de la poesia ("paraules que han besat els llavis d'una dona" de Raimon Gil Sora, dins versos.cat i en aquest bloc). És la vida que passa figurada, transformada en el poema. El mapa en blanc que és la vida, l'agonia, en definitiva, és la imatge de la nostra ceguesa, la de "mentre comprenien savis dits de cec" d'Espriu.

dissabte, 22 de gener del 2011

Udolament

Allen Ginsberg dixit.

Mai més en els braços
de l'Amor. Mai més en somnis
de l'Amor. Mai més.

BESSÓ, Pere

Ni la part física, sensual de l'Amor, ni la part immaterial, udola el poeta. Cap de les dues perspectives el satisfan, per incompletes, com no són suficients el realisme o el romanticisme per ells sols. L'emoció de l'Amor, ja seria una altra cosa. La resta, "Mai més", mai més.

divendres, 21 de gener del 2011

Postura núm. 45
El poeta parla amb el seu poema


Poema,
sé que estic escrivint-te
i alhora matant-te.


Sé que em mires,
esperant les meues paraules.


Sé que esperes expectant
la teua contínua transformació.


Sé que et done part de mi
i tu l’atresores com si només fóra teua.


Sé que naixes de la meua mà
i t’assassine amb un punt i final.


Sé que quan acabe d’escriure’t
moriràs en la més eterna soledat.


També sé que jo moriré
però tu renaixeràs cada colp
que una persona de mirada amable
contemple les teues paraules
i tu la transformes en el teu poeta.



Llavors, jo hauré desaparegut
del teu ser,
poema.

GIRÓN ARAQUE, Jesús, del bloc El cau de Calpurni amb el poeta creat per ell, Carles Calaforra Cunyat

És curiós que en el poema que l'autor parla amb el poema, ho faci amb pseudònim o millor dit un heterònim com els de Pessoa. Perquè justament aquí, el poeta ressalta la manera com el poema deixa de ser del seu autor un cop l'ha acabat d'escriure, un cop s'ha alliberat. El poema, com els eufemismes, com la moda, neix mort. El poema personificat deixa que sigui transformat fins a trobar la visió exacta; aquest es queda amb una part de la vida del poeta, però se la queda com si només fos de l'obra, separant art i vida. Però encara que a partir que el poema és escrit morirà "en la més eterna soledat", sempre pot renéixer en el lector, el nou poeta dels versos. I l'autor sempre vibra en el lector, si aquest vibra amb l'obra, que venia a dir Unamuno. Aquests espais en blanc entre cada estrofa sembla que simbolitzin la mort parcial del poema en anar sent escrit.

dimecres, 19 de gener del 2011

5

Visc davant de l’estació. Quina sort!
Espere amb impaciencia l’últim tren
que em porte a tu, amor, destí o mort.
Estic segur que quan arribe el meu
no el perdré, t’ho puc ben jurar.
He perdut tants trens, tants alés,
tants cossos que no he conegut per por.
La vida, pur trànsit que em condueix a tu.
No sé com serà el vagó que em toque,
els seients, les finestres, els paisatges.
Amor, que potser siga de llarg recorregut,
o amor de rodalies, directe o sense parades,
amb servei de bar o amb pel•lícula inclosa.
Tots ens mereixem un bon viatge, no?
Diuen que els últims trens són els millors,
sobretot per a mi que els he perdut tots.
Amor sense bitllet de tornada, amor sense
revisors, amor a alta velocitat. Tots som
passatgers d’un tren o un altre, tant se val.
Tots hem visitat tantíssimes estacions.

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Aquest és un poema al·legòric ambivalent: per un cantó el poeta ha de pujar al tren de l’amor, que sempre ha perdut; per l’altre ja hi ha estat, i ja hi és, en un tren. Això segurament és perquè la poesia és aquest tren. Diuen que existeix el primer amor, que existeix el gran amor, i, a vegades, l’últim amor. Que els últims trens són els millors és sorprenent, perquè generalment es considera que és el primer tren el millor. El poeta al final voldria un “amor sense bitllet de tornada”, l’amor “que mai no minva, que mai no mor” (que deia Carner); “amor sense revisors”, que no hagi de tocar de peus a terra, que no hagi de ser demostrat, sobretot no amb papers; “amor a alta velocitat”: un gran amor. No importa gaire el tren, només cal no canviar de destinació perquè sí. “Tots hem visitat tantíssimes estacions”: allà on ens porta la vida sempre de passada, però sempre dalt d'un o altre tren. Allà on es para, es reflexiona, a vegades. Aquest últim vers sí que és el millor.

dijous, 13 de gener del 2011

Nissaga

Plora pel nen
que ja no tens,
acarona - si vols -
la cicatriu de la cesària
quan el trobis a faltar.
Així, dura, recta,
perfecta com ets,
recordaràs que sóc
com tu, a l'altra banda del mirall

MEYERHOFER i RIBAS, Rafael, dins el bloc Esquitxos

Quan un poeta ha engendrat un poema, aquest deixa de ser seu. Hi ha una personificació de la cicatriu de la cesària per un cantó, de la poesia per un altre. Poesia que plora pel poema que ja no omple, del qual només en resta la cicatriu, els versos escrits. “dura, recta/ perfecta” com és la ferida de la idea poètica, aquesta ha de recordar que darrere el mirall del poema, hi ha la nova idea en el lector, que val tant com la idea primigènia, que pot ferir tant com ella. La nissaga serien el conjunt de poemes que ha creat el poeta.

dimecres, 12 de gener del 2011

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

ALCOVER, Joan, dins Capaltard (1909)

Es tracta d'un poema al·legoria que no té pèrdua. El poeta només és un esqueix, fragment de tija o branca que s'enterra per la seva part interior en terra humida perquè hi arreli: en la poesia, esqueix que arrelarà en el cor del lector al qual hagi arribat. Un llampec va acabar amb l'arbre que creixia esponerós. "Al cel he vist anar-se'n la millor part de mi": l'altra persona, o allò més bo d'ell mateix, segurament ha mort. "m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort": espera la mort amb el consol de la poesia. Sense ell, "res parlaria de la meitat que em manca", la seva mitja taronja. Viu per traduir en poesia el seu dolor per allò que s'ha acabat, per fer-ho perdurar malgrat tot.

dimarts, 11 de gener del 2011

Àngel o dimoni no m’amago
del vici de tindre’t al costat
i omplo els balcons de domassos
i declaro dia de festa permanent
al regne dels teus passos.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (50)

És una persona, ho faci bé o malament, ella és en la seva obra. Declara el “dia de festa permanent” (és sempre feliç al seu costat), com “l’estat de benestar permanent” de Moustaki. És sempre feliç al seu costat, en un regne, del qual ella és reina, no pas com t’ho diuen en un mercat.

divendres, 7 de gener del 2011

Sílvia Lluna

He dibuixat tantes vegades el teu nom als núvols
Que m’és impossible no jugar amb les seves lletres
I no fer plorar i plorar alhora.

He resseguit tantes vegades el teu cos al vent
Que m’és impossible deixar immòbils les mans
I no fer ombres xineses amb la teva figura.

He gravat tantes vegades el teu somriure a la sorra
Que m’és impossible esborrar-lo de nou
Per moltes vegades que intenti no fer-ho.

He descobert tantes vegades el teu esguard a l’horitzó
Que m’és impossible excloure’l de mi
Per molt que no vulgui tornar al camí d’antuvi.

T’he inventat tantes vegades
Que haig de reconèixer que l’únic que es mentida
En aquest poema
Ets tu.....

MARTÍNEZ, Quim, dins versos.cat

Voler repetir una vivència és senyal d'haver estat feliç. Però repetir el nom d'una persona fins la sacietat, pot fer que l'acabem oblidant. "A vision dies from being too long stared at", diu el poema de Dannie Abse. Al final l'únic fals és aquell pretesament estimat. I aleshores el seu nom esdevé imborrable en la sorra al mateix temps que és absent en el cor del poeta, una paradoxa més, com la lluna del títol, que també és absent, llunyana.

dimecres, 5 de gener del 2011

Petits batecs

Petits batecs d’alegria
m’acosten a tu
entre els passadissos
i lligalls .
Ets l’excusa d’un matí erm d’antiga
i desitjada esperança.
Llençarem el tendre esguard
cap al teu, d'esquitllenques,
amb el suau oreig
del capvespre.
Ens direm adéu
mentre s’adorm
la canalla a l’estiu.
Només et robaré un petit llampec
quan seiem al treball,
a la frontera de la comèdia del desig.
Tornarem al joc d’infants adolescent
amb la bena als ulls,
la ferida al pit.

GREGORI, Josep Ramon dins versos.cat


"Petits batecs": la poesia que guia "entre els passadissos" del laberint de la vida, els "lligalls", la seva presó. Alhora, literalment, batecs que són senyal d'allò més gran, l'amor. En l'altra persona desemboca l'origen de la seva primitiva esperança, amb ella se'n va al capvespre, la maduresa. Però al capdavall es diran adéu. Li robarà "un petit llampec" del que hi ha hagut entre els dos, en seure al treball, en posar-se a fer poesia. Tornarà a la innocència cega de la infantesa, l'adolescència precoç. Amb el dolor, "la ferida al pit" que alguns consideren imprescindible per a crear (de la mateixa manera que n'hi ha que creuen que la creació prové i porta a la felicitat). Un poema sobre l'amor-el desamor-l'amor que omple les nostres vides, i els poemes.

diumenge, 2 de gener del 2011

Cada barri

De lluny, vam venir del sud
sense res més que nosaltres.
Humils, no teníem res,
però tots junts no érem pobres.
De totxos vam fer parets,
de dignitat, barricades.
Del fang, amb les nostres mans,
vam aixecar cada barri.

Ácozar, Pol dins el bloc El quadern blanc

La immigració que prové d’Andalusia, que va arribar despullada de qualsevol riquesa, que començava de zero, malgrat tot era rica en humanitat. De la mateixa manera com construïa cases físicament, de forma immaterial lluitava pels seus drets, amb la dignitat traduïda en barricades. Com es fa amb el fang, amb les mans, i enfonsant-se en el fang, van “aixecar cada barri”. També aquest poema és fet de paraules com una casa és feta de maons, en defensa d’aquells qui són com el poeta, dels que lluiten.