(dos fragments)
Molts cops me us en veniu cap a damunt
que sembleu una mar esvalotada.
-----
La boira fumejant per les muntanyes...
MARAGALL, Joan dins Carnets de viatge per Glòria Casals
En el primer tros, Maragall equipara les muntanyes al mar, perquè, tot i que generalment es contraposen, en el fons són el mateix: un element incommesurable, inabastable, com també ho és el cel.
En el segon fragment, la veu poètica és paradoxal de nou: la boira, freda, fumeja per les muntanyes, perquè és espiritual com el fum, que prové del foc. Un fum tant o més espiritual que la boira.
Els dos fragments són un exemple del concepte de "discordia concors, concordia discors" clàssic, o sigui, trobar similituds en allò aparentment completament diferent.
La muntanya i el mar són el mateix, naturalesa i puresa.
ResponEliminaLa Garrotxa és molt maca també, tot és tan verd...
Barcelona: he retocat el text original, no em convencia la segona part. Veig que em dones la raó en tot sempre!
ResponEliminaEnhorabona, Helena. Un comentari fantàstic.
ResponEliminaMoltes gràcies, Joana!!!
ResponElimina