UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 26 de maig de 2011

Al café

Ulls tous als dits
remenen la tassa,
el dubte negre,
l'aroma intens.


Castell de cartes,
besllum,
ràfega de vent.
Alè gelat
surt del celler,
travessa un clivell.

NAVARRO, Joana, dins Besllum

Hi hauria una metonímia en els "ulls tous als dits": la vista és la que remena la tassa, perquè la persona hi està concentrada. El dubte negre seria una sinestèsia per dir que mentre hi ha dubte no hi pot haver claror. "l'aroma intens" és lúnic que no sembla una imatge en la primera estrofa, és un vers que torna a la realitat.

El "castell de cartes", el que construeix la veu poètica amb un poema, per exemple, però amb paraules, si ve una "ràfega de vent", s'emportarà allò que permetia de besllumar. De "l'aroma intens" a l"l'alè gelat", que "surt del celler", d'allà on reposa la poesia per arribar a ser un poema. "travessa un clivell", per les escletxes es constitueixen els versos. Tot això se li devia acudir davant d'una tassa de cafè a la poetessa, ja diuen que ajuda.

3 comentaris:

Joana ha dit...

La vista es perd per entre la negra i aromàtica atracció que desprén aquest desitjat café, que tantes vegades ens transporta alegòricament per indrets o situacions que no per més atractives poden arribar a ser més duraderes que un castell de cartes o una ràfega de vent.
La por i el dubte a desfer aquesta atracció s'hi represnta sempre de sobte des de la part conscient del celler de la memòria en despertar d'un somni tan profund com el que es produeix mentre remenem el café!!!

Fantàstica, com sempre amb la teua tan encertada anàlisi.
B7s

GEMMA ha dit...

Llegeixo el poema mentre saborejo el meu primer cafè del dia, aquest beuratge realment és un saltant de reflexions i somnis (encara que jo no sóc massa somiadora), i afegiria que em dona molta calma.

Molt bon dia, Helena (i Joana).

Alyebard ha dit...

Què faríem sense un bon cafè per deixar-nos anar en el món dels somnis?