UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 27 de novembre del 2010

El record d'aquell mar,
que has deixat a la vitrina,
batega encara,
i l'onada,
i la sal,
i la gavina.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (47)

La passió, el mar, que té per recordar en una vitrina (podria ser un cargol de mar, o la poesia mateixa), "batega encara", en petites coses, l'onada, la sal i la gavina, que li reporten l'inabastable mar del seu amor. Si es tractés de Carner hi afegiríem la vela. Curt i bellíssim, ple de contingut com un gra de sal.

dijous, 25 de novembre del 2010

La viola

Floria al prat una viola
reclosa en ella, tota sola;
airosa violeta.
Una pastora, peu lleuger,
venia amb ànim juganer,
d'aquí d'allà,
i entrà cantant al prat.

Fa la viola: -Ah, tant de bo
jo fos la més bonica flor,
almenys una estoneta,
fins que m'hagués ella collit
i estret ben fort contra el seu pit,
només només
un quart, tan sols un quart!

Més ai, la noia passà enllà
i, sense compte, trepitjà
la pobra violeta.
Mústia i vinclada, però amb joia:
-Sí, moro. Moro per la noia,
per ella, amb ella,
al seus dolcíssims peus!

GOETHE, J.W., Poesies a cura de Miquel Desclot

Thomas Mann, a "Tonio Kröger", diu que ja pots haver escrit "El món com a voluntat i representació", o haver pintat la "Capella Sixtina", que això no farà que la noia que t'agrada deixi d'ignorar-te. La viola enmig del prat seria com l'artista, que somnia ser admirat per la noia, i la noia no fa més que trepitjar-lo. L'abnegació del qui estima és total: "per ella, amb ella", expressió que fan servir a vegades els amants, però que aquí tindria un to irònic, com es pot observar. Sembla un poema càndid, però té molta mala llet.

dimarts, 23 de novembre del 2010



Meme 1: Origen del nom del teu bloc dins DCapelca.Bloc, http://dcapelca.ebre.cat

Una cosa molt gran en una de molt petita és el que em va suggerir el "Jo em crec el que passa en la nit/estrellada d'un vers", de Margarit. També em recorda que sóc conscient de la meva insignificança, que no crec incompatible amb una certa dosi de talent literari.

diumenge, 21 de novembre del 2010

XXVII

Hauríem d'aspirar a ser una hòstia:
rodons com el llevat, fermentats com el pa,
nutricis com la farina. Hauríem de voler
tenir molla, i la crosta per si ens cal.

Però la mona ho desmentia:
-Què en farem, aleshores, del desig?

ALZAMORA, Sebastià La part visible

Jo tenia un professor de poesia que preguntava per què fer un poema d'amor si mentrestant podies estar fent l'amor amb algú. L'hòstia rodona, perfecta, immaculada, o sigui la poesia amb contingut i forma (la molla i la crosta), però que s'oblida de les persones, de ser humana, no serveix, ve a dir aquest poema. A la part visible li sobraria el desig.

divendres, 19 de novembre del 2010

1.

Insomne d’una terra i d’un país
ordene les pedres del passat,
i patesc el coltell de tots els dies
quan el meu cervel em reitera
aquesta passió inútil de lletres.
Perdut pels carrers, els matins,
víctima de les notificacions,
els pagaments, els rebuts infinits,
no encerte de dir-me poeta,
sóc només el pobre vianant
el turista impàvid d’un poble
sense destí, sense principi ni final,
vagabund sense direcció.
I, tot ho deixaria ara mateix,
les comptabilitats, els recursos,
el trànsit indomable, les fal•làcies,
tot per deixar-me dur pels camins
on assedegar-me de pluja,
de canyars, tarongina i mel.
Ara mateix enfilo aquesta agulla…

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Hi ha passats lligats a un lloc que quan hom hi pensa no fan més que desvetllar-te, porten la veu poètica a fer poesia, però de manera contrària a l’“És quan dormo que hi veig clar” de Foix. La seva lucidesa es reflecteix en la intel·ligibilitat d’aquest poema. Considera que la seva és una “passió inútil de lletres”, ja que la bellesa no sol tenir res a veure amb la utilitat. En canvi viu envoltat de coses prosaiques, relacionades amb els diners, que el fan tocar de peus a terra. Ho deixaria tot, però no tenir llibertat es compensa amb tenir cultura moltes vegades. Amb aquest poema, el primer del recull “Un entre tants”, vol començar a alliberar-se de tot el que el molesta, encara que només sigui d’aquesta manera tan immaterial, o justament per això. “Ara mateix enfilo aquesta agulla...”, la del teixit de la poesia.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Amor congelat

Duc l'amor al pit com una bala
Sezai Karakoç (1933)


Quina mena d'amor és la d'aquest home que en el seu anar i vindre, entre somnis, escriu al poema: La neu manté amb els peus a terra la meua esposa...

BESSÓ, Pere, Aigües turques, 2010

És la manera de voler (en castellà "querer") una dona sense estimar-la. No és una classe d'amor, és una classe de persona. La ironia de la pregunta retòrica és reforçada amb la frase de dalt, com si l'amor hagués de matar.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Estàtica, ens esperes,
senyora de les llars
d'hiverns definitius.
I et rebem amb les llàgrimes
que vessem des dels nius
on covem el retorn.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La petrificació de l'amor, la seva mort irreversible, no impedeix que en covem el retorn amb les nostres llàgrimes, retorn que se sol manifestar en la poesia. Una cosa va en una direcció, mentre l'altra es manifesta alhora en sentit contrari, si és que es dóna el cas. L'ambivalència de la vida, de l'amor.

diumenge, 14 de novembre del 2010

La clau al pany, la taula parada,
i el sol que s’escampa, lluminós,
pels clivells de la basarda.

Ple és el rebost, ampla la tarda.
ningú enyora el matí
amb el sol de ta mirada.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (46)

Una casa que vol que sigui una llar protegida, però amb una llum que entra per les escletxes fornint esperança, “pels clivells de la basarda”. La seva relació és rica, amb el rebost ben ple d’empatia. No els cal ser més joves, a cap dels dos, amb el foc de l’amor, i la bellesa que té la mirada d’ella -el sol es relacionaria amb el dia i la bellesa, ella; la lluna amb la nit i el sublim, ell, la veu poètica-. És com la placidesa de la tardor al costat dels moviments bruscs de la primavera, de la tarda enlloc del matí. Allò que fa que hom no desitgi de tornar a l’adolescència.

divendres, 12 de novembre del 2010

Bruna

Clara, on ets?
Un altre cop t’he perdut.
La poesia
sempre fa aflorar la pell més bruna.
Algú va provar d’escriure
sobre la meva pell
però negre sobre negre
no es veu.

COMAS, Clara dins versos.cat

La veu poètica parla, en un joc de paraules, amb ella mateixa, que no es troba enmig de la foscor del poema: "la poesia/ sempre fa aflorar la pell més bruna", com en un quadre de Gauguin, la poesia se sol identificar amb la nit, allò exòtic, allò misteriós. "Algú va provar d'escriure sobre la meva pell": algú que, entrant en el seu poema només en la superfície, no va il·luminar el poema, perquè "negre sobre negre" no aportava cap bona idea. De com la llum i la foscor es complementen, s'interrelacionen.

dijous, 11 de novembre del 2010

Els nostres cossos...
De seda s'han vestit
per despullar-se'n.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre, Sense mi, 2001, dins Imparables. Una antologia

Segur que aquest poema es pot interpretar de moltes maneres, però aquesta és la meva: la poesia es vesteix de seda, de versos, per ser entesa i despullada pel lector al seu torn. El poema, doncs, és sempre noble com aquest teixit, i cobreix el que diu el poeta d'encant i bellesa, com una làmpara cobreix la bombeta.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Ulls de pluja

An ammoniac flower in your button hole
Can Yücel (1926-1999)
(en versió a l'anglés de Ruth Cristie)


Aquest poema fou escrit per a desentranyar bandejar explicar el callament potser per a commemorar la caiguda a degotall del silenci i poder anunciar a la fi que els teus ulls són del color verd de les fulles de cep després de la pluja

BESSÓ, Pere, d' Aigües turques, 2010

Després de la pluja és el millor moment per fer una fotografia, perquè el verd és més nítid, la pluja s'ha emportat la pols. Si els ulls de l'altra persona són així és que la veu poètica hi troba la lucidesa, la bellesa metàforica de l'ambient, sobretot després del goteig del silenci anterior, la impotència per explicar-se.

La frase de dalt parlaria de la incorporietat d'una flor en el trau d'un botó, la immaterialitat de la lucidesa en un espai molt concret i petit, com el d'una gota de pluja, com un el d'uns ulls, com el dels signes de puntuació absents en el poema.

Té molta força aquest poema, que parla de la mateixa poesia com tants d'altres ho fan, amb un punt de vista personal.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Hi ha una veu més antiga que les paraules
esclatant als ulls, vessant aquest desig
al tacte de la pell, un riu de l’univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Font de vida que germina en l’instant
de l’abraçada o del somriure.
No sé de quin gest es va fer la dolçor,
però tots aprenem, un moment o un altre
que l’estima no deixa de trucar al cor.

ARNAU, Maria Carme Itinerari de tendresa

Més que amb les paraules, l'enamorament es manifesta als ulls, en el tacte, en definitiva, amb el cos. Enamorament que germina, és llavor de futur, de poesia, com una abraçada o somriure. Per altra banda, no sabem d'on surt la tendresa, però tots som conscients de la idea de l'amor dins nostre, encara que exteriorment, físicament ens falti a vegades. No hi ha cura per l'amor, que diu Leonard Cohen.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Per condició el silenci:
així la veu es multiplica
i creix la llum en ondes dilatades
fins al moll receptiu.
M'empasso volves laminades
pel frec de tantes hores
rodant a pes d'aram.

XIRINACS, Olga Óssa major

La poesia té com a condició l'espai en blanc, el misteri, el silenci. D'aquesta manera el que diu arriba més, i s'escampa la seva llum com ondes en l'aigua fins arribar al receptor. El poema que és com fet d'aram, coure forjat, o sigui d'un material noble. La veu poètica també és transformada per la pròpia poesia, pel rodar de l'obra. Sovint fins que no l'ha escrita no sap que pensava d'aquesta manera.

dilluns, 1 de novembre del 2010

La combustió de la carn és lenta,
regalimen els greixos entre els dits,
i tanmateix la intensitat tan blanca
del dolor no mitiga el desencant,
aquesta alarma a la rel del crani
que ens avisava de l'enfonsament
i del nostre amor tan amarg i feble.

ALZAMORA, Sebastià, fragment dins La part visible

"La lenta però irreversible destrucció de l'amor", he llegit algun cop. El dolor de la sensualitat que es crema no fa ombra al desencant espiritual, "aquesta alarma a la rel del crani", allò que sabem amb una claredat brutal, que preconitza el que acabarà passant, i a la qual cosa no hem volgut fer cas.