UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 13 de desembre de 2010

Inútilment,
intente atrapar
el temps entre les mans,
i aturar-lo,
i retenir-lo,
com ninot indultat.
...
Tasca impossible,
la d’aquestes mans,
que ocioses s’entretenen
i ja no reconec,
a la teixidora del temps.

NAVARRO, Joana

El temps, com la sorra d'un rellotge, s'escola entre les mans, el que li queda de joventut indultada (imatge inspirada en el ninot indultat de ser cremat a les falles).

No reconeix la teixidora del temps: no reconeix el pas del temps en el seu cos, se sent una nena encara. Les mans "ocioses s'entretenen" em recorda el Gabriel Ferrater de "Cambra de tardor":"Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se'n van/ de pressa!".

És un poema molt ric en imatges i connotacions, que en un primer moment només s'intueixen. És una joia, com ho són sempre els seus poemes.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, moltes gràcies per dedicar-me el teu temps ací al teu espai i més ara que he tancat el bosc.

Aquest poema el vaig fer mentre llegia un post al blog de Juan Fernandez, que parlava del temps. ës increïble com passa! I com moltes vegades el desaprofitem, per això faria el que fóra per a indultar-lo com al ninot de la falla, que quedara la seua constància d'una forma més palpable i visible.

És tot un honor que aques simple i senzill poema et recorde Ferrater, quin plaer, compartir unes ratlletes, ací al teu blog amb uns versos d'ell!!!

Gràcies pels teus elogis, helena. Si tots els lectors foren com tu, no tindria cap problema, escriuria dia sí dia també.

Una gran abraçada i fins la propera entrada.

GEMMA ha dit...

Ei Helena, i després de llegir el poema i el teu anàlisi llegeixo Joana Navarro!! És bona, sou bones, i us complementeu molt bé.

Que el pas del temps, inevitable, no cessi mai de ser poètic.

Bon dia de dimarts.