UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 31 d’agost de 2010

Un ventall de palmeres
acarona estels al cel,
i entre núvols negres,
despulla nit i lluna.
.
Cicella el vent resignat,
la lluna vetla des de dalt,
busca un nom inexistent
amb disfressa de clavell.
.
No hi és a la brisa,
ni a la força del vent,
ni al furor de la tempesta...
Mai no hi és present.
.
Un nom... Un turment
d'una obscura rondalla,
d'un somni maltret,
d'un engany evident.
.
Resta sol en el silenci,
en la llàgrima que brolla,
en la que surt del pensament.

NAVARRO, Joana

Les palmeres despullen de foscor la nit i la lluna per un cantó. Per l'altre, el vent és resignat perquè compta amb el ventall de les palmeres, els sentits, allò terrenal, en contrast amb la immaterialitat d’aquest vent. També és resignat perquè és com la lluna, personificada buscant “un nom inexistent/ amb disfressa de clavell”: la lluna és com la poesia, de la mateixa manera com el sol, el dia és com la prosa. La lluna no aconsegueix de trobar un nom perdut en la nit, com un clavell efímer. No hi és el nom en la passió de l’art, en el misteri de la poesia. És “d’un engany evident”, el de la realitat, que és sempre més falsa que el poema. El nom “resta sol en el silenci” de les paraules que no diuen els versos. És un nom relacionat amb un sentiment que prové de l’intel·lecte, no pas d’allò terrenal, en definitiva, i que troba refugi en la poesia.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Moltes gràcies, Helena. m'agrada molt el teu comentari.
No me l'esperava! sempre és agradable alguna que altra sorpresa com aquesta.

Una abraçada

Florenci Salesas ha dit...

Un poema bellíssim i dolorosíssim. Allò que no té remei es personifica en eles elements del paisatge.

El teu comentari Helena també és bell. En aquest cas hi noto fins i tot una tendresa que li senta bé a l'anàlisi. Com a lector, m'ha fet sentir bé, reconfortat i, com sempre passa amb els teus comentaris, ajudat, guiat amb caliu.