UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 12 d’agost de 2010

Passen les hores
i mai no me n’adone.
S’emporten el temps.

NAVARRO, Joana

Les hores serien allò concret, el que es percep amb els sentits. El temps és com una abstracció que tant pot referir-se al passat com al futur, o bé tot alhora, i que no es pot aferrar. Els dies viscuts i els per viure “s’emporten el temps”, allò tan valuós com l’or, diuen, i els arbres no deixen veure el bosc, mai no se n’adona la veu poètica que se li escapa el temps. L'única manera de retenir-lo una mica és a través de l'obra. La nostra vida passa, i amb ella "tempus fugit".

6 comentaris:

GEMMA ha dit...

Quin parells de talentoses!! Salutacions fresquetes per a les dues "mosses".

Florenci Salesas ha dit...

El poema ens parla de les coses que perdem sense adonar-nos. També en guanyem moltes de la mateixa manera. En qualsevol cas, al final, quan en som conscients, sempre és massa tard: la vida ha passat i les bones oportunitats desaprofitades resten en un lloc de la memòria, torturant-nos pel que podria haver estat i mai no serà. No sabrem que hauria estat l'altra vida perquè al seu moment no ho vam saber veure, no vam tenir prou valor, no li vam donar la importànica que tenia... I les hores passen, enduent-se la vida. I nosaltres aquí, parlant de futeses, llegint el dirai, aquella revista, deixatn que els minuts es mediocritzin per mandra, estupor, manca d'esperit...

Bellíssim haiku excel·lent comentari.

Joana ha dit...

Moltes gràcies, Helena. M'agrada molt el teu comentari, també tu, Florenci, dius moltes veritats.

Us en deixe un altre relacionat amb la mateixa temática i m'emporte al bosc el teu comentari.

Les petjades
són les busques del temps
i el seu tic-tac.

Florenci Salesas ha dit...

La veritat és en el teu poema (els teus dos poemes, ara), Joana. Un poema trist i universal, ens toca a tots. Aquesta mena de tristesa pot ser, però, útil: avisa.

Pere Bessó ha dit...

Benvolguda Joana:
el teu breu (man)té el còmput de síl·labes a la castellana. Per què no proves a fer-los, els haikus, segons la mètrica catalana? T'assegure que et donarà més joc. Ho sé per experiència personal. La gran quantitat de paraules monosil·làbiques del català ajuda de veres.

Joana ha dit...

Gràcies, Pere. Tinc un gran dubte. He llegit molts haikus en català i són de 4/6/4 pwrò moltes vegades no es compta fins l'última sil·laba tònica. He llegit molt sobre haikus i no he arribat mai a cap conlusió definitiva. He optat per anar variant-los de vegades el faig de 5/7/5 i altres de 6/4/6. Unes vegades arribe fins la sil·laba tònica i altres fins a la fi de la paraula. M'agradaria poder saber com ho he de fer i t'agrairia moltíssim que em donares la teua opinió.

Moltes gràcies, es un gran detall per la teua part fixarte amb els escrits d'una simple aficionada.

Helena, ahir en llegir l'haiku em vaig deixar portar pels vostres comentarisi fins i tot jo mateix vaig veure el mateix que vosaltres, perquè es la visió més lògica, però quan el vaig fer va ser després d'una llarga estona conversant amb un amic. Estavem tan implicats en la nostra conversa que es van fer les tres de la matinada sens adomar-me'n. Es a dir quan estàs gaudint amb alguna persona o amb alguna cosa el temps passa com un llamp i el que normalment quan estàs avorrida són llargues hores, semblen segons.