UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 13 d’agost de 2010

Les petjades
són les busques del temps
i el seu tic-tac.

NAVARRO, Joana

Amb les petjades es camina, es viu. Són el que resta de la nostra vida, la nostra biografia, la grafia amb les empremtes dels peus. La metàfora que assimila les petjades amb les busques del temps és molt brillant. El tic-tac com l’alternar una passa i l’altra també. La vida, doncs, sembla que s’assimila amb el pas del temps. Només s’identificaria amb el temps aturat l’art.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Un altre haiku sobre el pas del temps. Doncs mira que jo el d'ahir no me l'havia mirat des del punt de vista de l'autora de cap manera. I té raó! Passa, però, que la interpretació depressiva crec que tenia un sentit també. El d'avui es presta al mateix. Passa que això del tic-tac (per molt inexorable que sigui) sempre té un aire juganer. L'ambigüitat (digueu-li ambivalècia està servida.

Avui, però, hi ha una frase genial al comentari de l'Helena: Només s’identificaria amb el temps aturat l’art. Sensacional!

Joana ha dit...

Gràcies, Helena. Quin comentari!!! Ets un geni perdonificat!!! M'agrada moltíssim.

L'ambiguetst, Florenci, o l'oposició d'idees és dels punts a caonsiderar en els haikus.

Aquest el vaig fer a partir del que va penjar Francesc Puigcarbó al seu bloc:

Els anys prou passen
debades per a ningu,
més del que sembla.