UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 14 d’agost de 2010

Espera

T'espere amb el silenci de la neu,
somniant el tacte dels pètals de la flor,
que desfullada, recorda primaveres
asolellades, per entre les parpelles.

L'esperança, el record i la tenebra
retroben les ales de tot sentit,
omplint-me els ulls de núvols de goig encés
que trenca el ritme descompassat de l'espai,
i enllaça les dues ribes dels nostres rius.

T'espere amb els llavis en la mà,
mentre els ulls s'acluquen,
desitjant un demà per un ahir.

NAVARRO, Joana

El fred de l’hivern sembla que conservi el record de l’altre millor que no ho faria la calor. En el fons, aquest hivern que congela la seva relació, el silenci de la neu, seria la poesia. El poema sol ser envoltat de tenebra, de nit, precisament. Els dos rius enllaçats em recorden Màrius Torres. El “ritme descompassat de l’espai” parla del món que envolta la veu poètica, de les busques del rellotge de la vida que no van al compàs. M’agrada molt el “T’espere (...)/ desitjant un demà per un ahir”. Un a posteriori per un a priori, un futur per un passat, un somni per una runa, una esperança per un record, que diu aquest mateix poema.

3 comentaris:

L'À | L'imperdible de L'Ànima ha dit...

Quin poemari més maco, realment és fantàstic

Bon estiu.

Jordi Cirach
L'À | L'imperdible de L'Ànima
http://www.imperdibleanima.blogspot.com

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies, Jordi. Els lectors també en sou, de fantàstics.

Bon estiu.

Joana ha dit...

Uiii, Helena, Quina sorpresa!!! Estàs que no pares eh! Moltes gràcies pel comentari, me l'emporte cap al bosc per a que el poema no es trobe tan sol com jo.
Una gran abraçada!

Sóc una gan lectora de Marius Torres. Quan vaig escriure el vers no pensava en ell, em va eixir de forma automàtica, però potser el pou d'on anem bevent la poesia acaba sempre fent acte de presència.