UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 25 d’abril de 2010

joc interpreta'm

Nadaré a contracorrent
i amb les gotetes del naufragi,
albiraré el paradís del vers.
...
Entre núvols de gavines,
tu, hi seràs present.

Joana Navarro

Aquesta bellíssima creació de la poeta riolenca té aires de vals medieval, primitiu, profund. D’entrada, està format per dues estrofes: la primera de tres versos, la segona de dos. A primer cop d’ull, fa pensar en una tanka japonesa. Però a poc que l’observem amb més deteniment ens adonem que la Joana ha preferit no emprar la cotilla sil·làbica exacta. Ella marca les seves pròpies normes. Amb l’ajut d’un manual (un servidor no té tanta cultura) podem veure que un tanka té 26 síl•labes repartides en 4’-6’-4’-6’-6’, segons els versos. Aquí en tenim 35 repartides en 7’ -7’ -9’ -7’ -5’. A més, mentre en la tanka no hi ha rima, aquí, entre els versos 1er, 3er i 5é n’hi ha, malgrat que el 3er la compleix de forma assonant. El fet que els versos 1er, 2on i 4rt tinguin un perfecte ritme de 3X4, com el vals (versos de set síl•labes, amb la 3ª i la 7ª tòniques) li donen d’entrada aquest aire de dansa per giravoltar, que fa rodar el cap com una copa de xampany. Però després, els versos 3er i 5è tenen un compàs molt més abrupte, generen una dissonància rítmica molt subtil que aconsegueix rebaixar l’aire vienès i ens fa pensar en algun tipus de música prerenaixentista, tocada amb instruments de la terra. Tenim doncs que, ja des de la mateixa estructura, la Joana ens endinsa en un món que està a mig camí de la sumptuositat dels palaus decadents i l’autenticitat de les cases de pastors de pedra seca, que es confonen amb la mateixa natura, així com ho fan les soques dels arbres abatuts pel vent. Quina música més bella en podria sortir d’aquests dos elements, aparentment tan contradictoris, i que en altres mans haurien donat, de ben segur, un fruit catastròfic!

Part de l’èxit està en el tema escollit i, definitivament, en la sensibilitat exquisida en l’elecció de la paraula justa, el so més bell per a cada moment. El pas de la suavitat d’un vers com “Entre núvols de gavines”, que acaba amb la sil·lant s i la rotunditat del següent “tu, hi seràs present” amb aquesta t del “tu” i la p del “present” (i que llegit en valencià encara queda més marcada, en haver-se de pronunciar la t final de “present”, de manera que aquest vers acaba tenint un repunt capicua amb les t). I malgrat tot el que he dit, no ens trobem davant un poema merament esteticista, enamorat de la seva pròpia bellesa i amb contingut passable. No, per res. El poema no existiria si no hi hagués un dolor i una alegria molt fonda al darrere. La ferma voluntat de “nedar a contracorrent”, emprant fins allò que es té en contra i reconvertir-ho en força per tirar endavant (les gotetes del naufragi) així com ho fan els judokes savis, que aprofiten la força del contrincant per vèncer, amb l’esperança d’aconseguir finalment un “paradís del vers”. No hi ha garantia de que aquest paradís final existeixi, però la poeta s’hi llença, lluita a cara descoberta, sense cap més arma que la seva ànima nua, així com Buster Keaton s’enfronta a l’huracà, tot sol, desprotegit, mentre tothom fuig, en un romàntic i foll gest de valentia per amor a "Steamboat Bill jr.". El convenciment de que el premi existeix, que no és una entelèquia, queda clar amb el seu final, “tu, hi seràs present”, tot un acte de fe en que al final hi ha la recompensa d’alguna cosa real, tangible, malgrat totes les dificultats i menyspreus patits al llarg de la batalla.

En la meva immodesta opinió, una obra mestra.


SALESAS, Florenci

5 comentaris:

Estonetes ha dit...

Em deixes al·lucinat amb els comentaris del poemes (especialment amb este).
Precioses paraules, per cert...

Joana ha dit...

Gràcies Helena per la proposta, és molt interessant.
Gràcies Florenci, encara no em puc creure que 5 versos donen per a comentar tantes coses com les que tu veus. M'has deixat sense paraules.
Una gran abraçada a tots dos.isis

Helena Bonals ha dit...

A mi el que em captiva més són les referències a la mètrica, que jo solc descuidar. Com sempre, extens i "dos veces bueno", contradint el refrany.

Florenci Salesas ha dit...

5 versos, quan són com aquest, poden donar per ttota una vida, Joana. Igual una frase, o fins i tot una simple paraula, en el moment precís. Una paraula per sí sola no és res, un conjunt de fonemes que no volen dir res pels qui no coneixen aquella llengüa; més bonics o més lletjos segons els gust de cadascú. Però una paraula deixada anar en el moment just i escoltada per la persona adequada, també amb l'estat d'ànim propici, fa l'efecte d'un fenomen natural a gran escala, com el xoc de dues galàxies.

Helena, els teus comentaris jo no els puc superar de cap manera. El fet de que m'hagi encantat amb la mètrica és perquè en aquest cas concret és una cosa que, a part d'altres qüestions que m'interessen molt més, m'ha fet gràcia. Simplement, no fet cap por de donar-li moltes voltes. Hi ha coses que en analitzar-les, en parlar d'elles, acaben perdent gràcia. Un acudit normalet, que en analitzar els motius de perquè fa gràcia, ja no torna a fer riure. Els grans acudits, per molt que en parlis, per molt que entre una colla en rememoreu ara una, ara l'altra frase, sempre fa riure, i com més en parles, més riu tothom. Aquest poema és igual: és pura vida que es regenera constantment.

Miguel Ángel ha dit...

GRAN ÉS LA MAR
Gran és la mar, més que el meu desig,
gran i més blava, més encalmada.
La meua nau, un desig de pau.
Es fa a la mar cada matinada.

_Omple la vela del meu desig_
Vent de llebeig, vent de tramuntana.
La meua nau, un desig de pau,
deixa una llarga estel·la argentada.

Salta i s'endinsa pel bell camí
l'àgil dofi de pell satinada,
llençant un crit vora el seu destí.
En llibertat, rabejat d'albada.

Ja és mar endins la joiosa nau!
Adeusiau, la terramigrada.
Només al mar es troba la pau.
Pau del desig només dins l'onada.

_Inflen les veles del meu desig_

Maria de Frederic


Mar gran, blava i encalmada, veles al vent de llebeig, de tramuntana, llargues estel.les d'escuma argentada, dofí de pell satinada, ... poden imaginar-se millors imatges per il.lustrar la pau?, la pau del desig que en aquest magnífic poema s'intueix que és un concepte más gran que el desig de pau, al qual engloba. Pau del desig, èxtasi de bellesa i de pau, diria jo, que s'escau al final del poema "Pau del desig només dins l'onada", on es troba eixe moment on tot l'alié deixa d'existir. Un poema suggerent, que emociona i contrasta amb la pau que transmet.
Miguel Ángel