UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 21 d’abril de 2010

joc interpreta'm

Una esquerda en una paret enrunada,
que permet d’entreveure
un edifici en reconstrucció.
Una sortida de metro
amb les ombres de dues persones a la paret,
com si sortissin a la claror del cel.
Una estança destrossada pel temps,
amb la llum que hi entra
per les finestres sense vidre.
O bé una coberta de llibre,
que és en ella mateixa,
com la resta, esperança,
una sortida digna.

BONALS, Helena dins Totes les sortides dignes, edició a cura de Jesús Ma Tibau

Un poema basat en l'analogia de tres situacions semblants des del punt de vista metafòric que estableix una relació de similitud per expressar de manera indirecta la temàtica del poema, que es manifesta explícitament als darrers quatre versos on es fa referència directament a l'esperança.

Tres situacions contextualitzades en espais diferents, que tot i semblar presentar de manera al·legòrica diferents elements amb connotacions negatives, sempre ens proposen un mínim suport d'on poder agafar-nos i retrobar així la possibilitat de tenir una bona solució per a cadascun.

I finalment la relació metonímica entre la coberta d'un llibre i el joc de llenguatge utilitzat amb l'expressió "una sortida digna" que s'identifica amb l'alliberament que es produeix en l'acte de llegir, on el plaer de la lectura pot solventar moltes vegades situacions d'angoixa de la vida real o de les nostres accions quotidianes i es converteix en un bon refugi per per a escapar de la més crua realitat.

Tot un joc de simbolismes de situacions complicades que es resolen amb el simple fet de convertir un llibre en una activitat apassionant.

Poema que demostra per cadascun dels seus versos la debilitat i lassitud d'una gran lectora com així ho reflecteix a les seues magnífiques ressenyes dels seus Anticànons.


NAVARRO, Joana

Completament d'acord, Joana, amb la teua visió del poema i jo afegiria que les tres situacions diferents que s'espossen suggereixen una interpretació del poema de fora a dins. M'explique: en la primera, una esquerda permet veure un edifici en reconstrucció, en la segona, la llum del sol projecta ombres en la paret i en la tercera la llum també entra a l'estança per finestres sense vidre (projecció fora-dins als tres casos). La coberta del llibre és l'única referència que tenim d'ell quan l'observem des de fora, és l'esquerda de la paret i la llum que hi entra i projecta ombres o il.lumina i per negatives que siguen les situacions exteriors, sempre un llibre és una esperança, una sortida, una via per a dur-nos, com eixa sortida de metro a qualsevol lloc.

Enhorabona, Helena, pel poema i per ensenyar-nos a obrir sempre un llibre amb esperança.


BRIZ, Miguel Ángel

5 comentaris:

Joana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

Gràcies, Helena per oferir-nos aquest joc tan creatiu.
Crec que et mereixies encetar-lo amb un poema teu per tenir tan gran idea.
Epere que la gent s'anime, però ja saps que açò d'interpretar poemes és una cosa que no tothom s'atreveix a fer.
Sols un pocs ens tirem a la mar i ens deixem protar per la corrent que porten les aigues d'aquests versos.

P:el primer comentari l'he esborrat jo

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Joana! Realment trobes que és bona idea? De moment només s'hi apunten els apassionats com tu! Podries fer-ne publicitat al teu bloc també. Mil gràcies.

Joana ha dit...

Helena, ja fas tard, si passes pel meu bloc, veuràs que la publicitat ja la tens.
Una abraçada i moooolta sort.

Florenci Salesas ha dit...

Nadaré a contracorrent
i amb les gotetes del naufragi,
albiraré el paradís del vers.
...
Entre núvols de gavines,
tu, hi seràs present.

Joana Navarro

Aquesta bellíssima creació de la poeta de Rierola té aires de vals medieval, primitiu, profund. D’entrada, està format per dues estrofes: la primera de tres versos, la segona de dos. A primer cop d’ull, fa pensar en una tanka japonesa. Però a poc que l’observem amb més deteniment ens adonem que la Joana ha preferit no emprar la cotilla sil·làbica exacta. Ella marca les seves pròpies normes. Amb l’ajut d’un manual (un servidor no té tanta cultura) podem veure que un tanka té 26 síl•labes repartides en 4’-6’-4’-6’-6’, segons els versos. Aquí en tenim 35 repartides en 7’ -7’ -9’ -7’ -5’. A més, mentre en la tanka no hi ha rima, aquí, entre els versos 1er, 3er i 5é n’hi ha, malgrat que el 3er la compleix de forma assonant. El fet que els versos 1er, 2on i 4rt tinguin un perfecte ritme de 3X4, com el vals (versos de set síl•labes, amb la 3ª i la 7ª tòniques) li donen d’entrada aquest aire de dansa per giravoltar, que fa rodar el cap com una copa de xampany. Però després, els versos 3er i 5è tenen un compàs molt més abrupte, generen una dissonància rítmica molt subtil que aconsegueix rebaixar l’aire vienès i ens fa pensar en algun tipus de música prerenaixentista, tocada amb instruments de la terra. Tenim doncs que, ja des de la mateixa estructura, la Joana ens endinsa en un món que està a mig camí de la sumptuositat dels palaus decadents i l’autenticitat de les cases de pastors de pedra seca, que es confonen amb la mateixa natura, així com ho fan les soques dels arbres abatuts pel vent. Quina música més bella en podria sortir d’aquests dos elements, aparentment tan contradictoris, i que en altres mans haurien donat, de ben segur, un fruit catastròfic!

Part de l’èxit està en el tema escollit i, definitivament, en la sensibilitat exquisida en l’elecció de la paraula justa, el so més bell per a cada moment. El pas d la suavitat d’un vers com “Entre núvols de gavines”, que acaba amb la sil·lant s i la rotunditat del següent “tu, hi seràs present” amb aquesta t del “tu” i la p del “present” (i que llegit en valencià encara queda més marcada, en haver-se de pronunciar la t final de “present”, de manera que aquest vers acaba tenint un repunt capicua amb les t). I malgrat tot el que he dit, no ens trobem davant un poema merament esteticista, enamorat de la seva pròpia bellesa i amb contingut passable. No, per res. El poema no existiria si no hi hagués un dolor i una alegria molt fonda al darrere. La ferma voluntat de “nedar a contracorrent”, emprant fins allò que es té en contra i reconvertir-ho en força per tirar endavant (les gotetes del naufragi) així com ho fan els judokes savis, que aprofiten la força del contrincant per vèncer, amb l’esperança d’aconseguir finalment un “paradís del vers”. No hi ha garantia de que aquest paradís final existeixi, però la poema s’hi llença, lluita a cara descoberta, sense cap més arma que la seva ànima nua, així com Buster Keaton s’enfronta a l’huracà, tot sol, desprotegit, mentre tothom fuig, en un romàntic i foll gest de valentia per amor a "Steamboat Bill jr.". El convenciment de que el premi existeix, que no és una entelèquia, queda clar amb el seu final, “tu, hi seràs present”, tot un acte de fe en que al final hi ha la recompensa d’alguna cosa real, tangible, malgrat totes les dificultats i menyspreus patits al llarg de la batalla.

En la meva immodesta opinió, una obra mestra.